VampiriaDeProfundis

Quan arriba el fred tot sembla morir-se...

2012-02-07T19:58:00.000+01:00

Have a dark Christmas

2011-12-22T00:00:00.000+01:00

El tapiz del vampiro

2011-12-08T20:23:00.001+01:00

El vampiro Vid visitaa su esposa e hijo en su antiguohogar. [DraganBibin]

A medio camino entre la novela y el ensayo, El Tapiz del Vampiro ha de ser considerado uno de los grandes títulos dentro de este subgénero de la Literatura y puesto, sin lugar a duda, al lado de los grandes junto a Carmilla, La Muerta Enamorada, Soy Leyenda, Drácula y Los Redivivos.

Suzy McKee Charnas logra darle un rostro al vampiro que, sin desencajar en su historia, se libera de antiguos ropajes para vestirse de actualidad, ofreciendo una visión del mito que encaja perfectamente con el conocimiento que tenemos de nuestra realidad. Exceptuando algún cabo que puede parecer que queda suelto [no tengo claro que realmente lo esté…] como el del nacimiento del vampiro, el resto es una respuesta original que, desde una perspectiva informada y culta, no desvirtúa en absoluto la fascinación que siempre ha despertado el personaje en su vertiente más clásica.

Hace años, en el marco de una correspondencia epistolar, le comentaba a un amigo:

Debe ser el conocimiento de la temporalidad de las cosas la fundamental desgracia del vampiro. Nada tan horrible como vivir eternamente la finalización de todo lo que empieza y se plantea -inicial e ingenuamente- como infinito [1993].

Pero en esta novela, la autora despeja magistralmente cualquier duda mediante un enfoque fundamentalmente cinegético de la psicología del vampiro, al cual le añade unos periodos de letargo que le permiten borrar cualquier rastro de humanidad que su estancia entre los humanos haya podido dejar.

Así pues, el vampiro que se nos muestra no vive muchos años, sino que vive muchas vidas, y en cada una de ellas deja atrás cualquier aspecto [fundamentalmente sentimientos] que sea un lastre y le distraiga en el perfeccionamiento de su técnica como depredador o pensar en otra cosa que no sea su supervivencia. De alguna manera, su larga vida le convierte en una víctima de su propia suspicacia respecto a cualquier cosa que pueda atentar contra ella. No deja de ser una nueva aproximación al concepto de [no]-muerto.

Añadiré, a todo lo que se ha escrito sobre su estructura, que El tapiz del vampiro es una secuencia de cuatro historias distintas que juntas componen una melodía que podrían ser silbadas de manera independiente como si cada parte fuera un estribillo, pero que si se toca entera, la melodía permite recorrer progresivamente la línea de pensamiento desde el del ser humano hasta el del propio vampiro, terminando en un momento puramente introspectivo del personaje, único y muy interesante.

Cuatro historias donde el vampiro no es más que un espejo donde se refleja la complejidad de caras que pueden conformar el prisma de un ser humano. De hecho, estoy convencido que este tipo de Literatura es uno de los preciosos recursos al servicio de nuestro propio conocimiento, básicamente de todo aquello primario y noble que anida profundamente en cada uno de nosotros.

----
La cosa ha ido así: Javier Arries preguntó a través de su página si alguien había leído "El tapiz del vampiro” por aquello de conocer y contrastar opiniones. La familiaridad del título me llevó a mi biblioteca y, efectivamente, ahí estaba enterrada entre tantos otros una edición que hacía 21 años que esperaba ser leída [puede costar de entender pero es tal cual, no voy a entrar en detalles…]. Es pues gracias a Javier que he recuperado esta lectura con la que he disfrutado muchísimo y esta es la opinión que me comprometí a darle.

Allotjaments rurals [II]: Cornisa cantàbrica

2011-11-18T10:18:00.001+01:00

El Salvador [Oviedo]


Comillas [Cantàbria]: primera línia de mar...

Comillas [Cantàbria]


Comillas [Cantàbria]: Escultura de Josep Llimona...

Comillas [Cantàbria]: escultura de Josep Llimona...

Brañaganda

2011-11-01T09:00:00.000+01:00

Gravat d’en Gustave Doré

Al folklore gallec hi ha una tradició que diu que si neixen set nens seguitsd’una mateixa parella, sense cap nena pel mig, "o último queda marcado polo estigma da fada, converténdose enlobishome", fuig cap al bosc per un període de sis a nou anys i en aquestmoment no pot ser ferit o capturat. Un dels casos més coneguts fou el d’en Manuel BlancoRomasanta, també conegut com l'home llop d'Allariz,en el que es va inspirar Elbosque del lobo [1971], on en José Luis López Vázquez interpreta a un quincallaireamb un costat sospitosament caní.

Doncs bé, aquesta llegenda, amb l’aroma fresc i humit dels boscos del nord-oestde la península Ibèrica, serveix a en David Monteagudo com a fil conductor permostrar-nos, a la darrera novel·la, Brañaganda, unapostal de la seva infantesa on es pot apreciar, en clau rural, la cruesa i finsi tot la brutalitat que s’amaga darrere del maquillatge urbà amb el quedisfressem les nostres relacions.

Brañaganda és un escenari de ficció, que l’autor situa a la Galicia ruralde la postguerra, on un seguit de crims esgarrifosos enfronten la creençapopular en el lobishome amb elpensament racional de la mestra del poble i, fonamentalment, del seu marit, unpersonatge ambigu, barreja de pragmatisme i d’aquella inoportunitat que mai elfa estar on cal. Tota la història està explicada per un dels fills delmatrimoni, l’Orlando, el qual ens permet presenciar el complex món dels adultsdes del punt de vista planer d’un nen. Al marge del lobishome, l’altre personatge important que saltironeja aquí i allàal llarg de tota la novel·la és la Càndida, una camperola que tot just haesclatat com a dona i que desvetlla les passions més tèrboles al seu pas.

Brañaganda és una novel·la deliciosa que més que escrita sembla pintada. Tal és el caràcter visual de la prosa que fa servir l’autor, projectant contínuamenta la ment del lector imatges [i olors...] del que està llegint, creant unescenari perfectament visible on s’aniran desenvolupant tot el seguit d’esdeveniments que tenen terroritzada a la població local.

Però, malgrat l’argument giri al voltant de la difusa presència d’un home llop, Brañaganda no és una novel·lade licantropia i la referència al lobishome fa pensar que no és més que una palanca per fer saltar a un primer platot allò morbós i marcadament sexual que s’amaga darrere de La Caputxeta Vermella, no en va el primer conte de licantropia que varem conèixer. Finsi tot, l’autor posa en boca d’un dels pagesos la següent observació davant la hipòteside que els assassinats els fes un llop de debò:

“¡Qué ha de ser un can, oh! ¡ É un lobishome!¿No ves que les hace? ¡Ningún animal ten o paladar tan fino!”

Al final una cosa queda clara: delobishome, haberlos haylos, ja sigui en la més obscura profunditat d’unbosc o bé amagats en els racons més ombrívols de la nostra sobrevalorada raó.

Una antiga advertència...

2011-10-31T17:00:00.000+01:00

Aquesta nit és Samhain on, segons les antigues creences celtes, la barrera entre el món dels vius i el dels morts s’esvaeix i qualsevol pot traspassar-la sense saber-ho, corrent el risc de no tornar mai més. En aquesta nit, el pas infatigable dels morts cerca la manera de tornar al caliu de la seva llar perduda i habitar el cos dels vius. És per això que convé quedar-se a casa i no obrir la porta a qui no esperem...

Per animar aquesta nit tan especial us deixo amb aquesta peça que triomfa a totes les sales d'ultratomba:

The moth diaries

2011-10-12T22:30:00.003+02:00

Enguany s’ha presentat al 44 Festival de Cinema Fantàstic de Sitges The Moth Diaries, una pel·lícula basada en la novel•la de Rachel Klein "El diari de les Arnes" i que torna a portar magníficament a la pantalla el tema del vampir, tal i com va passar el seu dia amb Let de right one in.

La pel•lícula es desenvolupa en un internat d’elit al voltant de les conseqüències que té l’arribada de la sinistra Ernessa per a l’ambigua amistat que, fins aquell moment, manté la Rebecca amb la Lucy.

El fet d'estar explicada des del punt de vista de l’afectada, els seus setze anys, el recent suïcidi del seu pare, la manca d’atenció de l’estimada amiga i l’oportuna lectura de Carmilla fan que les sospites de la Rebecca, vers la responsabilitat de l’Ernessa en un seguit de tràgics esdeveniments que succeeixen a l’internat, siguin contínuament posats en dubte per tothom, i que s’atribueixi a la gelosia, l’obsessió de l’adolescent per l’obscura Ernessa.

La pel•lícula va alternant el món real amb l’oníric fins el punt de deixar a l’espectador que triï en quin d’ells es situen totes aquelles escenes que desvelarien la possible naturalesa sobrenatural de l’Ernessa. Tal i com passava amb la dubtosa salut mental de la institutriu a Un altre pas de rosca d’en Henry James, la intenció és clarament crear el dubte entre si l’Ernessa és un vampir o si tot plegat és el resultat de la mentalitat morbosa de la jove i frustrada Rebecca. Un dilema que haurà de solucionar l’espectador.

Malgrat tractar d’adolescents, la pel•lícula res té a veure amb el to rosa i de desfloració continuada que ofereixen productes com ara la saga Crepuscle. La interpretació de les joves actrius és magnífica, la fotografia és molt bona i el tempo és dinàmic i fluid. A nivell d’efectes especials és discreta, no hi ha ullals i el tema del vampirisme s’infereix pel protagonisme de la sang en algunes [poques] escenes i sobre tot perquè l’obsessió de la protagonista s’edifica sobre Carmilla, una novel•la que sembla calcar la relació que té Lucy amb Ernessa.

----

El millor d’aquesta pel•lícula és que fa evident aquella màxima que diu que el poder del vampir radica fonamentalment en que ningú creu en ell. En sortir del cinema, els comentaris rondaven principalment entorn a que tot és un miratge fruit de l’atribolada ment de l’adolescent. Com passa amb els personatges que envolten a Rebecca, res que no es pugui explicar d’una manera racional pot existir en un altre lloc que en una ment malalta. Tant se’n fa que passin o que es puguin veure coses inexplicables, senzillament allò no obeeix a una lògica científica i no pot ser veritat. Els vampirs immortals, xucladors de sang i que travessen portes i finestres sense ni tan sols obrir-les, no tenen cabuda a la nostra realitat.

Curiosament mentre em trobava jo mateix defensant la hipòtesi sobrenatural vaig pensar que si en el meu món, al marge de la literatura o del cinema, algú em digués que està sent víctima d’un vampir de debò, pensaria que està boig i l’engegaria de pet al psiquiatra. Estic molt lluny de creure’m a qualsevol Rebecca per molt atemorida que estigui...és més, a més atemorida potser encara me la creuria menys.

Arribat a aquesta conclusió, vaig entendre algunes escenes de la pel•lícula on a l’Ernessa tant li fa que la Rebecca vegi el monstre que en realitat és, com si pensés que el millor que podria passar és que ho expliqués ja que, a més inversemblant és el relat, més s’accentuarà la seva follia als ulls dels altres.

Fins i tot m’ha fet pensar en Dràcula i en que la seva fugida de la supersticiosa Transilvània fins a Londres, potser no obeïa a cap altre motiu que el de poder actuar sota la invisibilitat que li donava una societat que ja no es podia permetre creure en ell.

De tot això podem concloure doncs que la nostra racionalitat no és tan sols la nostra fortalesa sinó que, a més, és el vel idoni en el que es pot ocultar i actuar impunement tot allò que no s’ajusta als paràmetres del que podem explicar... una disfressa formidable i alhora preocupant, per qui vulgui pensar-hi, és clar...

Pobre Diable

2011-10-09T11:46:00.003+02:00

La veritat és que ja fa temps que pensava que la cosa feia aigües per tot arreu. Ja de petit em costava entendre que Déu tot poderós on tot ell, segons ens volien fer creure, vessa bondat i perdó, se li passés per alt la figura d’un brètol consagrat a fer-li la guitza als humans fins el punt d’abocar-los al foc etern. No, no s’entenia que l’Altíssim permetés que aquell bergant es passegés per la Terra, segle rere segle, des dels principis dels temps, sembrant la perversió, el mal i cercant-li la ruïna a l’incaut que se l’hi posés davant.

Com Déu que està arreu i tot ho veu va permetre tan sols l’existència d’aquella serp per culpa de la qual hem perdut la vida eterna, ens hem vist condemnats a guanyar-nos el pa amb la suor del nostre front i a patir, any rere any, les agres sensacions de la síndrome post-vacances.

Però ja va haver-hi visionaris que ens van advertir, de vegades involuntàriament, de que alguna cosa no anava bé en aquesta història, com ara en John Milton quan va descriure a Lucífer queixant-se de la resolució arbitraria d’un Déu que es negava a reconèixer les seves aportacions per promocionar a un fill que es passejava de manera xulesca davant de les cohorts angelicals. O l’Anatole France, que ens va recordar mitjançant l’àngel Arcadi, les creences gnòstiques de què el Déu judeocristià no podia ser una altra cosa que un ignorant i un farsant que es feia passar pel Creador i al qual en Lucifer, lúcidament, s’hi va oposar.

Aquesta vegada, i de la mà d’en Henry Ansgar Kelly, se’ns dóna una bona explicació de tot plegat i l’oportunitat de reconciliar-nos amb la figura del Diable del que s’afirma que en realitat és bon noi, sens cap dubte un incomprès i amb un problema important d’imatge resultat de la difamació a la què ha estat sotmès al llarg dels segles per part d’aquells que han volgut que desviem l’atenció de les causes reals dels nostres problemes i ens han omplert el cap de mentides, la gran majoria, estupiditzants.

A través d’un profund i contrastat estudi dels llibres de l’Antic i del Nou Testament, dels Apòcrifs, dels texts d’en Qumràn, de les Epístoles de Sant Pau i de l’Apocalipsi, l’autor va desenteranyinant l’ambigua figura dels “satans” als que mostra com a fidels i implicats funcionaris de l’ordre diví encarregats, segons una sinopsi que l’autor improvisa per al “departament de recursos angèlics”, de:

Tasques dels satans oficials: Patrullar la Terra, observant el comportament humà i verificant l’exercici de les virtuts per diferents mitjans. Amb el consentiment de l’alt comandament poden prendre decisions preventives o punitives contra actuacions pecaminoses. Actuen com a fiscals en el tribunal i anuncien els veredictes contra els culpables.

La fusió de Satanàs amb la serp del paradís i la seva conseqüent identificació com a enemic de Déu [l’autor en demostra que es tracta d’una història explicada, curiosament, molt després dels primers autors que varen escriure el Gènesi] i que, conseqüentment, va acabar amb el càstig etern de tota la humanitat, deixa a aquest Déu com a un inepte i un tirà irracional molt lluny de la imatge de Pare Misericordiós que ens volen fer creure els evangelis. Una caracterització millorada parcialment amb l’enviament del seu fill per redimir a una part, comparativament molt inferior, de dones i homes afortunats, abandonant a milions d’essers humans, concebuts i engendrats en un estat de culpa sense haver comés personalment cap tipus de pecat, a patir les inimaginables i eternes tortures de l’Infern.

L’autor atribueix a la mala premsa que al llarg dels segles se li ha fet a la figura de Satanàs la depriment situació a la que ens ha abocat al llarg dels segles aquesta dicotomia entre el bé i el mal, netejant la reputació del Diable [i, conseqüentment, la de Déu] per tal d’acabar amb les discussions vers el “mal” centrades en la figura d’un príncep maligne, contribuir d’aquesta manera a depurar la visió humana i poder atacar de front les causes reals de la maldat en el comportament humà.

La fotografia de dalt correspon a una escultura de Kate MccGwire. L'altra és Le génie du mal [Lucifer de Lieja] de Guillaume Geefs i es troba a la Catedral de Lieja

POCO o l’amnèsia d’un vampir de Bilbao a Barcelona

2011-10-06T10:03:00.000+02:00

“Evidentemente, una obra es buena cuando, después deconsumida, te impele a hacer algo, te despierta el gusanillo de la creación oel pensamiento. Eso es lo que sucede con Poco”¨ [porÁngel de la Calle a la presentación de Poco d’en Ricard Castells]

---

En agraïment aAsier Gallatesgui que em va rebre a Bilbao amb un còmic, un vampir i Barcelona.

Avalon

2011-09-30T17:20:00.002+02:00

"Perquè, com ja dic, el món mateix ha canviat. Va haver-hi un temps en què un viatger, tenint voluntat i coneixent tan sols alguns dels secrets, podia endinsar la seva barca al mar Estival i arribar, no al Glastonbury dels monjos, sinó a la Sagrada Illa d'Avalon. Perquè en aquells temps les portes dels móns es difuminaven entre les boires i s'obrien, l'una a l’altra, quan un viatger posseïa la intenció i la voluntat. Doncs aquest és el gran secret conegut per totes les persones cultes de la nostra època: basant-nos en el pensament de les persones, creem el món que ens envolta, diàriament renovat." [Les boires d'Avalon: Experta en màgia. Marion Zimmer Bradley]

--
Fotografia: Dampyr

Què tindrà Louisiana...

2011-09-20T17:42:00.002+02:00

Ambientada al sud dels Estats Units, El Sueño del Fevre, tracta de l’amistat entre un vell capità de vapor, d’aquells que solquen el Mississippí, amb un vampir consagrat a la causa impossible de buscar el mecanisme que possibiliti la col•laboració i convivència pacífica entre els vampirs i els humans.

El repte del vampir pro-humà es veu lògicament entorpit per un líder vampir que, com sempre, fa mans i mànigues per fer-li veure quina és la seva condició i lo avorrida que pot ser la no-vida si un vampir no pot fer allò que realment ha vingut a fer, és a dir, afartar-se de sang fresca. Però el vampir pro-humà viu malament la seva natura i inventa un beuratge substitutiu de la sang que apaivaga l’ànsia de fotre-li queixalada al primer que passi.

El que passa després no ho explicaré per si algú vol fer-se amb aquesta novel•la però sí que, a efectes d’aquest post, vull senyalar que aquesta obra trenca una de les constants més importants del vampir i és que aquest sigui la continuació de una preexistència humana. No, aquí el vampir neix com a tal i es reprodueix com qualsevol altre animaló que campi alegrement sobre la Terra... Els vampirs i els humans s’assemblen molt però són dues espècies diferents i res tenen a veure entre ells, tret de que uns s’alimenten dels altres. Fora d’això són, literalment, la nit i el dia.

D’aquesta obra hi ha vàries coses que m’han cridat l’atenció. Una d’elles és el paral•lelisme entre el beuratge que s’inventa el protagonista de la novel•la i TrueBlood. No m’estranyaria que Charlaine Harris s’inspirés aquí i, posteriorment, embotellés el producte i el comercialitzés a la seva saga.

Però el fet que m’ha fet pensar més és la localització de la història. I és que els Estats del Sud i, concretament, Louisiana és triat sovint com a l’escenari idoni per desenvolupar històries vampíriques... no sé, al marge de la novel•la que comento, em vénen al cap l’Entrevista amb el vampir de l’Ann Rice, on en Lestat sedueix i vampiritza a Brad Pitt a Louisiana, o TrueBlood que ja he esmentat i que es desenvolupa sencera en aquest estat.

Estic segur que hi tenen a veure aspectes com la barreja ètnica, cultural i religiosa, idònies per l’anonimat d’un vampir fugit d’una Europa afanyada en donar-li cacera. Però el que sembla que és decisiu és el fet de ser l’escenari ideal per enfrontar el lector a una de les pors arrelades atàvicament en el seu subconscient, com ja va passar al Planeta dels Simis, on els papers entre humans i simis es trastocaven, i com de fet passa també amb el vampir el qual, amb el rerefons multicolor de Louisiana, cobra unes tonalitats tètriques tristament conegudes per tots nosaltres...

Deixo aquí aquesta perla per iniciats i per animar-ho una mica:

Allotjaments rurals [I]

2011-09-10T18:58:00.000+02:00

Castellebre [Alt Urgell, Catalunya]

Peratallada [Baix Empordà, Catalunya]

Santa Pau [Garrotxa, Catalunya]

Glendalough [Ireland]

Clonmacnoise [Ireland]

La sang és vida

2011-09-03T21:07:00.000+02:00

Ara ja fa un grapat d’anys, va caure a les meves mans una obra estranya pel seu contingut i, sobre tot, per la seva procedència, ja que me la va deixar embolicada amb un somriure entremaliat el que en aquell moment era un dels meus mentors en l’incert àmbit de la neurociència i un dels referents del país en el camp de la neurologia [poca broma...].

Aquest llibre, del que he intentat infructuosament trobar la referència per incloure-la en aquest post, es dividia en dues parts clarament diferenciades. A la primera l’autor desenvolupava amb un darwinisme impecable i cristal·lí la teoria de l’evolució humana i, un cop seduïda i captivada la raó de l’incaut lector, a la segona part profanava la confiança dipositada defensant la idea de que el salt de micos a homos s’havia produït gràcies a la costum dels nostres avantpassats primats de furgar en el crani de les seves preses per xarrupar-los el cervell. Costum que, pel que sembla, va ser seguida pels primers humans i per algunes tribus amazòniques fins fa relativament poc.

L’exposició de la idea de que menjar cervell generés simpàticament intel·ligència em semblava del tot absurda i més pròpia de la casuística recollida per en J.G Frazer que d’un llibre amb una clara pretensió científica. Però, malgrat etiquetar a l’autor de boig i a la seva teoria d’infame, em va quedar larvada la mirada intel·ligent i juganera del meu mestre mentre em deixava el llibre i la inquietud de no haver sabut mai per què ho va fer...

Amb el temps he anat trobant aquí i allà, voluntàriament i involuntària, retalls de pensament que remeten al mateix. He sentit a dir als meus grans coses com ara que el vi fa sang i també he conegut històries perpetrades per persones com l'Enriqueta on la sang dels joves era utilitzada amb finalitats curatives per personatges de l’alta societat i sempre m’han semblat barbaritats fruit de la ignorància i portada al límit per ments pobres o pertorbades.

Fa uns dies m’he trobat amb aquest article: Estudio revela que la sangre joven rejuvenece el cerebro de ratones viejos on un equip de joves investigadors de la Universitat d’Stanford demostra que la sang de ratolins joves produeix un efecte de rejoveniment quan és injectada a ratolins més grans i se m’han desfermat tots aquests records i el d’aquella pel·lícula on en David Bowie interpretava a un vampir que cerca en la joventut del violí una solució desesperada al seu envelliment sobtat... La pel·lícula inclou una peça d'en Schubert al que no paro de trobar-li exquisides connexions amb el tema d’aquest bloc...

Generositat

2011-08-29T10:43:00.004+02:00

---

Trobat a Brihuega...

Nits d’estiu...

2011-08-20T09:18:00.009+02:00

La referència bibliogràfica, la teniu aquí

Qué escucho. Es el rumor

de la sangre corriendo por tus venas.

Quiero que salga fuera. Que socave,

como el cauce de un río imaginario,

la piedra vertical de mi deseo.

En tu pecho, en la arena,

en el agua, en el viento, en la corteza

de ese árbol, intento escribir siempre

y una mano invisible escribe nunca

Me basta una palabra

para anegar el bosque de tu cripta

y convertirme, así,

en pasajero eterno de tu nave

Aquest post és el meu agraïment a en Jordi Güell que en veure aquesta publicació passejant-se per Olot, va pensar...aquest llibre és per en Manel...i me'l va obsequiar...

Pleniluni dampíric.

2011-08-13T19:32:00.010+02:00

Riu-te’n del Projecte de la bruixa de Blair…
--
Fotografia: Dampyr.

Em deixes entrar...?

2011-08-04T22:27:00.005+02:00

Si algú ha arribat a pensar que aquest bloc havia mort vol dir que no en té ni la més remota idea del tema del que es tracta aquí.

Tothom sap que un bloc com aquest tan sols pot acabar de manera traumàtica o violenta i no acostuma a tenir malalties ni a morir de mort natural ni, ben pensat, de cap manera ja que per morir s’ha d’estar viu i pàgines com aquesta romanen eternament en el món dels [no] morts...

A True Blood en diuen la mort verdadera de la mort d’un vampir i consisteix en fer-li passar per via intramuscular una quantitat letal de fusta que, pel que sembla, no cal que sigui gaire per a que el vampir esclati tot ell en una mena de mega-mucositat vermella i llardosa que ho deixa tot esquitxat i impossible. He estat pensant en quin podia ser l’equivalent, per a un bloc, d’aquest tipus de tractament però, la veritat, no s’ha m’ha acudit res que no sigui el rebre un atac massiu de comentaris d’aquests que sota una pàtina de cientifisme amaguen la pitjor de les ignoràncies que no és altra que ser totalment ignorant de lo summament ignorant que s’és. Afortunadament això és tan difícil que passi que frega amb el que és impossible.

Però encara que ara es desvetlli badallant i mostrant orgullosa els ullals punxeguts, hi ha unes raons per les que aquesta pàgina s’ha mantingut adormida durant tant de temps i no les hem de buscar tant en la quantitat de feina que hagi pogut tenir l’autor com en el fet de que escriure en dos blocs pot resultar, de vegades, incompatible. I més si es tracten temes tan distants. No sé, és com si hi hagués un robatori de pensament i quan s’escriu en un es fonguessin les idees per l’altre, com si en aquella part del cervell especialitzada en l’escriptura de posts hi hagués un interruptor on/off que anul·lés l’altra possibilitat quan una d’elles està encesa. Així doncs, l’augment de l’activitat i l’atenció que han requerit els continguts d’un altre bloc ha estat un dels motius de que aquest hagi estat enviat a un sepulcral repòs.

L’altre motiu és que, malgrat la sort de que un gènere tant delicat ens abasti amb tantes novel·les que sobrevolin a prou altura la mediocritat, necessitava descansar una mica de la literatura i del cinema de vampirs. Una pel·lícula desafortunada vista al Festival de Cinema de Sitges va ser el cop decisiu que, com el primer raig de llum diürna, va enviar aquest bloc durant un temps a la cripta.

El desenvolupament del vampir reflecteix les inquietuds del moment. El que diferencia el vampir gòtic [Els redivius] del vampir epidèmic [Soc llegenda] és el moment social en el que apareix. Nissagues com Crepuscle ens demostren fins a quin punt l’arquetip del vampir és usat per canalitzar les emocions desbordades a certes edats. A partir d’aquí, en cada moment, proliferen novel·les que no són més que variacions sobre un primer tema i que han de cercar alternatives a les limitacions que imposen les necessitats fonamentalment cinegètiques nocturnes de qualsevol tipus de vampir. Total, que va bé desconnectar una temporada ja que molt de l’encís del vampir rau en la seva soledat i quan es pren en grans quantitats es desdibuixen els seus trets més atractius. Ve a ser com l’escultura romànica que resulta hipnòtica quan es veu d’una en una i que pot resultar fins i tot tediosa quan te la trobes en grans quantitats en una exposició.

Què passarà ara? Doncs no ho sé, ja es veurà.... M’agradaria revitalitzar [és aquest el mot més escaient?] aquesta plana però crec que s’ha de fer dotant-la d’una alegria vampírica que li treu el fet de tan sols fer reflexions capficades sobre llibres que normalment m’he llegit jo i ningú més de qui segueix aquest espai. Vull que no depengui tant de la novel·la o de la pel·lícula de torn [un perill, ara que estan de moda els zombis] i que, en suma, aporti inputs més entretinguts i variats.

L’enllaç a la fotografia ha estat aportat per l’@arati: gràcies Judith per aquesta oportuna transfusió...:)

Els meus desitjos...

2010-12-24T19:03:00.002+01:00

Avui és Samhain

2010-10-31T19:01:00.006+01:00

Sempre m’ho ha semblat però potser em passa més darrerament que tinc la sensació de que el meu cos és una carcassa a la qual, de vegades, el nen que sempre he estat s’hi puja per enganxar-se a la meva cara com si d’una carota es tractés i poder relacionar-se així amb el món... Com qui ha de complir amb un deure diari al que ja s’ha acostumat.

He de reconèixer que fa un temps, seduït pel que veia i encuriosit amb el que feia, vaig arribar a confondre aquesta carcassa amb mi mateix però, ara per ara, m’atreu molt més el que hi ha darrere d’aquesta estructura i així que puc, torno a baixar i me’n vaig corrent a cercar en la meva solitud una altra història que em faci aclucar el ulls i somiar...

Penso això mentre s’estén a poc a poc la nit de Samhain. En nits com la d’avui, els antics pensaven que les fronteres que separaven els vius dels morts es diluïen i que, per tant, convenia no allunyar-se molt, ja que es corria el perill de perdre’s en algun paratge tètric i desconegut del que no poder tornar... Recomanaven quedar-se a casa i, sobre tot, no obrir la porta a ningú, no fos que et trobessis a qui ja no esperaves tornar a veure mai més...

Així que, recollit a casa, m’he escalfat lleugerament una copa amb vi i em disposo a submergir-me deliciosament en els meus somnis... Aneu amb compte!
__________________________________________
El calendari celta estava marcat per dos festes principals. Una és la de Belthane, es tracta d’una festa ígnica com la de Sant Joan i també festeja, com aquesta, el cicle de la vida. L’altra és la de Samhain i gira al voltant de la mort. El cristianisme, seguint la seva tradició, al no poder eliminar-la, la va incorporar. Samhain correspon també a la nit d’any nou de l’antic calendari celta.

Guardians de la nit

2010-08-29T10:14:00.008+02:00

La literatura fantàstica pot ser un magnífic escenari per reflexionar sobre conceptes que, en altres contexts, podrien portar a elucubracions tedioses de complicada factura.

Serguéi Lukyanenko n'és un exemple amb la Trilogia que avui enceto amb aquest comentari sobre Guardianes de la Noche, una reflexió sobre l'individualisme i l'altruisme i la seva repercussió en el que podem entendre com a Bé o com a Mal en el sentit més absolut.

Situat en un Moscou amb una certa nostàlgia postcomunista, en Lukyanenko ens explica els maldecaps dels Altres, una mena d'X mens amb capacitats paranormals [bruixots, mags, teriàntrops, vampirs, etc] que viuen per i dels humans i que estan repartits entre els bons i els dolents, els lluminosos i els tenebrosos.

Els Altres, siguin del bàndol que siguin, estan estructurats de manera piramidal en funció del seu nivell de competències màgiques. Crida especialment l'atenció la consciència de classe dels diferents individus i la importància que té per als bons [els lluminosos] la contribució que poden fer al conjunt de l'organització encara que sigui amb el sacrifici de la seva pròpia persona. Tots plegats semblen sortits d’una de les granges d’en Makàrenko i possiblement responen als esquemes mentals del propi autor, un pèl soviètics però no per això exempts de reflexió crítica respecte la seva consistència i la seva puresa. De fet, es respira que, en Lukyanenko, no és un nostàlgic d’antics règims malgrat no ser un total detractor vistes les coses tal i com estan avui en dia.

Seguint amb l’argument de la novel•la, l’etern enfrontament entre el Bé i el Mal i la seva repercussió sobre els humans, ha portat a establir un pacte d'equilibri entre les dues forces on cada posició vigila l'acompliment dels compromisos mitjançant unes guàrdies que es fan de nit i de dia. En aquest cas, els guardians de la nit són els lluminosos que vigilen que els tenebrosos no es surtin de la ratlla. Aquest equilibri és molt fràgil ja que està subjecte a les ambicions i a molts individus i això és el que dóna lloc a les diverses històries per les que passa el protagonista de la novel•la.

Personalment aquesta novel•la em fascina i no és tant per la temàtica vampírica [la qual, s’ha de dir que, aquí no és principal malgrat sigui digna] com per la descripció crítica i descarnada vers el lideratge, com el Mal pot ser una eina per al Bé [i viceversa] i pel calat de les reflexions que es fan vers la fragilitat i ambigüitat de la nostra moral.

Al 2004 se’n va fer una pel•lícula que ve a ser com un zombi al costat de la novel•la: desmanegada i feta a pedaços sense solta ni volta. Francament crec que es pot ometre tranquil•lament la seva visió.

Els vampirs d’en Kim Newman

2010-08-16T21:12:00.005+02:00

Sempre m’ha fet pena acabar aquelles novel•les que m’han captivat d’una manera especial. També sento una intensa sensació d’enveja cap aquelles persones que tenen a les seves mans aquestes obres, abans de començar-les. I el millor que em pot passar és que aquestes novel•les siguin nissagues, llavors sento la mateixa complaença i laxitud que experimenta el fumador en saber que té un estanc a la cantonada de casa seva o de l’heroïnòman en conèixer l’existència d’un programa FEDER al Triangle d’Or.

Tot aquest garbuix de sentiments me’ls trobo amb l’obra d’en Kim Newman, autor que, des del meu punt de vista, ha estat capaç de la difícil tasca d’allargar magistralment la vida de Dràcula i la seva ombra malèfica sobre la Literatura, amb un estil propi i diferent i en escenaris totalment insòlits i ocurrents.

Tinc al cim de la taula la darrera novel•la que m’he llegit d’ell, El Sanguinario Barón Rojo, on l’acció es desenvolupa 30 anys després dels esdeveniments narrats a l’Era de Dràcula i que té com escenari diferents localitzacions de la Primera Guerra Mundial. En aquesta novel•la en Graf Von Dràcula és la mà dreta del Kaiser i l’urdidor de l’estratègia que l’ha de fer-se amb el poder a tot el món. Un poder que obrirà les portes a una nova era on els vampirs ocuparan el lloc que ara per ara tenen els càlids [no-vampirs]

En aquesta obra, l’aviació de l’època i els mites sobre els seus herois [bàsicament en Manfred Albrecht Freiherr von Richthofen] és l’eix al voltant del qual es filen un seguit d’històries amb una miscel•lània de relacions que tenyeixen la lectura d’olors, sabors i colors [aquí amb una profusió destacada del vermell...] que t’enganxen i assimilen a la pròpia narració.

El que m’encanta de l’obra d’en Newman és el tractament polièdric que fa de la figura del vampir, el qual està representat per tot un seguit de personatges que reflecteixen tot el ventall possible de caràcters humans, des dels més primitius i salvatges als més refinats i tendres. Els protagonistes principals poden arribar a exhibir una elegància exquisida i una dolçor embriagadora en els seus comportaments.

El que trobo més difícil i m’ho fa pensar dues vegades a l’hora de recomanar aquesta lectura és la dificultat que he trobat jo mateix per tolerar la presència i la barreja de personatges coneguts, reals o de ficció que tenim ubicats a altres llocs [Lord Chatterley, E.A Poe, etc]. És molt curiós però costa sumar-hi ficció a la ficció com si, en el fons, volguéssim creure en el que llegim i ens amoïnessin aquells aspectes que ens ancoren a la realitat i ens recorden que tan sols es tracta de fantasia...

__________________________________________________

A la foto en Manfred Albrecht Freiherr von Richthofen, el "Baró Vermell"

Bèsties

2010-08-11T19:09:00.005+02:00

Recopilant literatura per a les vacances vaig fer-me amb Bèsties de Joyce Carol Oates, una obreta del 2002 i traduïda al castellà el 2009.

Res coneixia de l’autora i, encara que soni fatal, vaig adquirir aquesta novel•la pel disseny de la seva coberta on surt una representació d’El Malson de Henry Fuseli [una visió personal d'un íncub].

Fuseli és un dels meus referents pictòrics des que me’l varen presentar en la meva llarga estada a l’Àfrica. Corria l’any 1984 i un company m’enviava des de Barcelona articles d’assaig sobre la figura i l’obra de H.P. Lovecraft. Aquests articles estaven comentats i recordo que en un marge em parlava [amb un traç molt tènue de llapis] d’en Fuseli i deia que, per inspirar-se, menjava carn crua...mai vaig saber si això era del tot cert o no però va omplir de glamour, somnis i fantasies la meva estada nord africana...

Bèsties no és exactament una novel•la de vampirs encara que, d’alguna manera, explota tot allò que defineix al vampir literari: Als anys 70 la Gillian, una estudiant de literatura, s’enamora bojament del seu professor i de la dona d’aquest, una escultora feromonal que arriba gairebé a esclavitzar-la. Aquesta parella utilitza com a reclam l’erotisme pregonat per D.H. Lawrence, fent presa en la sensualitat més genital de les adolescents per acabar pervertint-les en nom d’una set insaciable de joventut sense importar-los res l’efecte demolidor que té, aquesta experiència, sobre les noies.

El triangle entre la parella i les seves seduïdes té alguna cosa d’antinatural i de perillositat emergent que ha desplegat al llarg de la novel•la una ombra molt assemblada a la del vampir. També m’ha retornat a les meva joventut i a les lectures d’en D.H. Lawrence, H. Miller i A. Nin, lectures que van omplir espais que estaven destinats a ser viscuts en societat i on, en el cap d’aquell adolescent, sexe i literatura es varen confondre i barrejar, en plena metamorfosis de creixement.

L’Era de Dràcula

2010-07-25T17:48:00.008+02:00

Imaginem per un moment que Van Helsing i els seus companys no acabessin amb el Comte Dràcula sinó que tot plegat hagués anat al revés i el monstre hagués arribat, fins i tot, a convertir-se en el Príncep Consort de la Reina Victòria d’Anglaterra.

Doncs aquest és l’escenari on es desenvolupa la magnífica novel•la de Kim Newman L’Era de Dràcula que, de decidir una continuació a l'obra d’Stoker, seria per a mi la perfecta candidata.

Res a veure amb la mediocritat de Dràcula: el no mort de l’Ian Holt i d’en Dacre Stoker, que tantes expectatives va desfermar l’any passat i que empal•lideix davant de l’obra d’en Newman a la que, a més, també fa l’olor d’haver vampiritzat.

Com deia, en aquesta novel•la, a l’Anglaterra del 1888, Dràcula ha maridat amb la Reina Victòria influint de forma decisiva en la seva manera de governar l’Imperi. Certes costums medievals que li van donar resultats amb la lluita contra els turcs han estat importades a Londres com ara els empalaments exemplars, que es poden dur a terme per a qualsevol acte contrari als gustos del comte. El cap de Van Helsing es mostra exposat patèticament a l’extrem d’una pica prop del Palau de Buckingham. A la ciutat, els vampirs [neonats] conviuen amb els humans [càlids] com si fos el preludi en el que es podria inspirar Daybreakers.

Però uns assassinats espantosos que tenen com a marc el popular barri de Whitechapel alteren aquest fràgil equilibri. Algú es dedica a desbudellar sistemàticament i malaltissa a prostitutes neonates...curiosament es fa dir Jack. I aquí és on entren en escena Charles Beauregard, membre del Club Diògens [recordeu Sherlock Holmes a l’aventura de l’intèrpret grec?] i Genèvieve Dieudonné, una preciosa vampira més antiga i d’un llinatge diferent que Dràcula. Aquesta parella col•laborarà en treure’n l’entrellat de tot plegat en mig d’una societat corrupta on es barreja l’ambició de poder amb la conspicuïtat més sòrdida.

Igual com volien fer Ian Holt i Dacre Stoker a Dràcula: el no mort, a L’Era de Dràcula apareixen diferents personatges reals [Wilde, Stoker, Bathory, la mateixa reina Victòria, etc] i de ficció [Dr Jekyll, el Dr. Moreau, Carmilla, etc.] més o menys contemporanis que, aquesta vegada sí, en Kim Newman els inclou amb molt d’encert en mig d’una prosa ben escrita i d’un argument ben portat, d’aquells que et fan voler llegir més.

La bona noticia és que aquesta novel•la forma part d’una sèrie amb tres títols més dels quals, el següent [El Sanguinari Baró Vermell] el tinc previst per aquestes vacances juntament amb el pack d’aventures de Genèvieve que va publicar el mateix autor amb el pseudònim de Jack Yeovil.

Memòries d’una menor immortal

2010-07-12T16:19:00.008+02:00

“Hola, me llamo Alba, tengo trece años y lo que más me gusta en la vida es chupar”

Aquesta és la descripció que fa de si mateixa la protagonista d’aquesta deliciosa novel•la de vampirs ambientada a Barcelona i que té com a subjecte principal a una vampira de quaranta anys a la qui varen eternitzar quan tot just en tenia tretze.

L’argument és senzill i escabrós: A aquesta eterna púber i a les seves gòtiques amigues, se’ls en va la mà amb un porter de discoteca al qual deixen sense gota de res [ni tan sols de sang…] després d’haver-li mostrat el cel a la terra [o l’infern.. tant se val…]. Arran d’aquest desafortunat incident es desferma el recel de la policia i la ira de la comunitat vampírica local, la qual, com sempre, intenta mantenir la seva eternitat, passant desapercebuda i discreta.

Escrita de manera àgil i calculada, aquesta novel•leta, que participa una mica de l’estil d’en Christopher Moore, genera un fil de suspens finament adobat per l’erotisme i experta tensió sexual que crea la protagonista amb la lubricitat de les seves idees, la perillositat social que desperta el seu aspecte infantil i la peculiar relació sàdica que té amb el sinistre personatge que la va eternitzar.

Pel que es veu, l’anònim autor és algú del món editorial que, a més, és molt conegut públicament. I sembla que aquesta és la raó de no haver signat aquesta novel•la on la vivesa dels seus continguts ni són exagerats, ni es troben, des del meu punt de vista, fora de lloc.

Us deixo amb aquest vídeo perquè acabeu de fer boca…:

La modelo que es maquilla és Kanon Wakeshima, i aquí la podeu veure en una altra faceta seva força interessant...:

Nephilim

2010-06-27T10:46:00.019+02:00

De petit sempre em quedava encantat a l’església amb les imatges dels àngels dels vitralls o d’aquells mal dibuixats en els frescos de les parets.

Hi havia alguna cosa que no quadrava en l’ordre celestial, una despesa extraordinària en el fet d’assignar, a criatures tan perfectes, la cura i prestació de serveis als humans.

D’aquella submissió, que es veia clarament imposada, s’intuïa sempre una humiliació potencialment perillosa tant per al client com per al patró. De tanta multitud i bellesa angelical no es podia esperar res de bo...

A mesura que em feia gran i prosperava -pel meu compte- en els textos bíblics [sempre he pensat que no ens varen ensenyar religió sinó tan sols a creure com xais] no parava de trobar episodis on aquelles criatures de rostre dolç i bellesa daurada exhibien massa fàcilment una crueltat apocalíptica quan se’ls donava una mica de corda. Recordeu-vos sinó de l’àngel exterminador que matava a tots el primogènits d’aquelles cases on les portes no estiguessin marcades amb la sang d’un xai. O de la parella d’àngels amb aspecte ari que es varen plantar a casa d’en Job un dia abans que Sodoma i Gomorra passessin a ser llegenda.

Alguna cosa no quadrava en aquella visió de caparrons rinxolats amb dues aletes i la mirada líquida fixada en Déu i el sentiment que, potser empàticament, s’intuïa del seu paper subsidiari a la Creació.

I llavors era quan se’ns mentia amb allò de que els àngels no tenien sexe ni sentiments dolents; mentida que, com moltes altres coses, va romandre al calaix dels misteris fins que no varen arribar lectures més serioses com ara el Paradís Perdut d’en Milton [per cert, recreada amb els imponents gravats d’en G. Doré] o la Rebel.lió dels Àngels d’Anatole France que em varen obrir els ulls a una lectura diferent de certs passatges de la Bíblia:

“Quan els homes començaren a multiplicar-se a la terra i els nasqueren filles, els de raça divina trobaren que les filles dels homes eren agradables i prengueren per muller totes les que van voler... Hi havia gegants a la terra, aquells dies, i també després, perquè quan els de raça divina s’unien amb les filles dels homes, elles els donaven fills; que són els valents d’altres temps, homes famosos.” [Gènesi, 6. Versió de l’Abadia de Montserrat]

Els fills que hi va haver entre els àngels i les dones són els nephilims, éssers pseudoangelicals dels que Danielle Trussoni n’ha extret prou suc com per fer una novel.la que no sé si qualificar de bona o dolenta, però sí que ha estat capaç de distreure’m momentàniament del vampir per sintonitzar amb les meves sospites...

Aquí teniu la presentació de la novel.la:

Compilacions i antologies

2010-06-16T10:36:00.004+02:00

Personalment no m’agraden les compilacions o les antologies sobre vampirs, la qual cosa no vol dir que no en tingui una gran quantitat. Moltes vegades són l’única oportunitat d’accedir a alguna raresa difícil de trobar. L’efecte col•lateral és que tinc múltiples versions de La Morta Enamorada de Gautier o de El Vampir de Polidori, els quals solen ser una constant en aquestes edicions.

El perill de les compilacions és que, en ments científiques, acostumades a abordar els temes amb metodologia i rigor, aquests llibres porten a una lectura seqüencial dels diferents contes, la qual cosa pot suposar una saturació del tema i un mal abordatge d’algunes joies de la literatura sobre vampirs que es troben barrejades i sepultades amb altres obres secundaries, subsidiàries o menors.

Malgrat sigui cert que El Vampir de Polidori [concebut entre les mateixes parets i al mateix temps que Frankenstein] hagi de trobar-se cronològicament al principi d’aquestes compilacions, crec que ha de ser llegit [molt] després de Dràcula per no enfosquir amb un badall d’avorriment l’obra d’Stoker, molt superior segons el meu punt de vista.

A més, no hem de perdre de vista que aquestes edicions responen a un reflex de màrqueting que requereix de petits contes que puguin ser enquadernats amb un títol seductor [i de moda...]com ara Vampirs, Vamps, Sanguinarius, etc. I que, com a conseqüència, obres més voluminoses com la d’en Farrington o la d’Stoker siguin obviades en aquesta presumptuosa evolució del mite.

La meva opinió és que la literatura seriosa de vampirs té sis obres cabdals que, independentment de les influències que hagin rebut o de l’ordre en que van aparèixer, mereixen ser abordades en primer lloc i en aquest ordre: La Morta Enamorada [T. Gautier], Carmilla, [J.S.Le Fanu], Dràcula [B.Stoker], els Redivius [G. Farrington], Soc Llegenda [R. Matheson] i Déjame Entrar [J.A. Lindqvist].

Lluny de ser, per bàsic, superficial, aquest sextet dóna una perspectiva profunda del vampir literari que pot ser adornada [o no] amb el concepte del vampir-mujic dels autors de l’Est o amb incursions que, amb més o menys rigor, han fet altres grans autors de la literatura fantàstica en el tema del vampir [Baudelaire. R. Darío, A. Derleth , etc].

Així doncs, la meva orientació per a aquelles persones que amb ànim d’endinsar-se en aquest fascinant mite hagin adquirit una compilació de contes de vampirs és que abordin primer aquests sis títols, malgrat això suposi tancar momentàniament aquestes edicions i recórrer, si es troba a faltar, a la novel•la singular.

VampiriaDe...

2010-06-09T13:51:00.005+02:00

Efectivament, és el coneixement de la temporalitat de les coses la fonamental desgràcia del vampir. Res tan horrible com viure eternament l’acabament de tot allò que comença i es planteja –inicialment, ingènuament- com infinit.
[conversa al Dry Martini. Barcelona, gener de 1993]

Sento nostàlgia i no puc evitar experimentar aquest sentiment no tan sols pel passat, sinó pel futur que sé que esdevindrà passat, que és el mateix que sentir aquest terrible dolor melancòlic pel present que ja visc.

Potser per això, de vegades, li agafo la mà per tal de memoritzar el seu tacte i no puc deixar de sentir una infinita tristesa de veure, en la joia de la seva mirada, la segura indiferència del futur.

- Per què tens la mirada tan trista? –em pregunta des del present – Per què ja no hi ets- li contesto jo des del futur.

Tinc la sensació de que contínuament visc la meva història i no puc deixar de veure’m, en els ulls dels altres, com un mort.

"Vampiros" de Javier Arries

2010-05-26T20:17:00.011+02:00

En el folklore, fora de l’abast del còmic, de la novel•la i del cinema hi ha el món dels vampirs de veritat. Un món on s’ensumen els vapors corromputs d’una vegetació putrefacta i humida, pròpia de zones boiroses i pobres on el vampir està desproveït de tota riquesa i sofisticació. Se’ns presenta vestit amb arpilleres corretjoses, normalment en el cos d’un pagès de vida tèrbola, ignorant, desdentat i brut.

Crec que ja he comentat alguna vegada que res en sé d’aquest vampir i, tret d’alguna raresa aïllada i d’edició recent com ara el vampir de Ropraz, no tinc a la meva llibreria documentació suficient que em permeti moure’m amb desimboltura amb aquest personatge tan present en les llegendes i en la cultura popular d’arreu del món.

Confesso que, fins ara, sempre m’ha fet mandra explorar aquests territoris empantanegats i que tan sols la perspectiva de revisar documentació al respecte em feia sentir la flaire rància i fungosa d’escenaris oblidats, habitats per éssers grotescos que exhibeixen impúdicament i a tothora una cruesa pròpia de ments profundament desproveïdes que fan pensar, de manera fàcil, en cervells esgarrats i deformes.

Però tot això va canviar quan, ara ja fa tres anys, paral•lel al començament d’aquest blog i arran d’una entrevista trobada de manera fortuïta a la contraportada de La Vanguardia , vaig descobrir a un autor que admiro per la seva capacitat de projectar llum en aquestes foscors abissals amb la racionalitat pròpia del científic i la sensibilitat que tan sols tenen aquells que saben que, com deia en Rafael Llopis prologant a H.P. Lovecraft, la màgia és tremendament efectiva quan se sap purament subjectiva.

Però aquesta admiració s’ha transformat en un afecte sincer quan amb un estil amable i lleuger ha comentat esporàdicament i freqüent a algun post animant continuar amb el VampiriaDeProfundis i difonent-lo a persones i col•lectius d’allò més interessants i totalment desconeguts per a mi fins ara.

Sempre he cregut de manera literal amb allò del llibre de capçalera i que cadascú el tria en funció d’uns criteris molt íntims que, en el meu cas, consisteixen en que aquest llibre faci la funció dels aiguaders del desert, que aixecaven un mirall davant de l’assedegat per recordar-li que era mortal. Així doncs, a qui em conegui bé no li sorprendrà que a la meva tauleta de nit tingui de manera permanent la versió traduïda del grec per Joan F. Mira dels Evangelis i el llibre de l’Apocalipsi i el que per a mi és el millor assaig en llengua castellana sobre vampirs: Vampiros d’en Javier Arries, un llibre seriós i complert que il•lumina el polièdric rostre d’aquest personatge que defuig la llum i que recomano tenir sempre a mà.

_____________________________________________
Javier Arries impulsa un grup a Facebook [vampiros: bestiaro de ultratumba] que enriqueix sovint amb investigacions vers la figura del vampir al folklore d’arreu.

Un manual per vampirs

2010-04-25T12:59:00.003+02:00

Com passa amb el dimoni, el poder dels vampirs es troba en el fet que ningú hi creu. I malgrat davant la pantalla ens identifiquem i patim quan algú demana ajut en sentir-se amenaçat/ada per algun d’ells, la veritat és que els hem tancat amb pany i clau al pla de la ficció i ens sentim absolutament sans i estalvis de l’amenaça que podrien representar.

Aquesta idea es desprèn com a part d’una de les orientacions o consells que en Xavier Antoine Terrisse dóna al seu recent llibre “Manual del vampiro moderno” a totes aquelles persones que han decidit o han estat escollits per a renéixer com a vampirs o vampires.

Amb desimboltura i un estil dinàmic, gens pesat , seriós i divertit alhora, l’autor ens parla [com si fos un d’ells] dels orígens, d'on viuen, de les llegendes al seu voltant, de la seva vida sexual, de com identificar-los, de la seva vida social, etc. atorgant-li al vampir un lloc en un món que li pertany tant com a nosaltres.

La barreja que es fa entre elements històrics i objectius amb altres que semblen extrets del còmic i del cinema fan que arribi un moment inquietant on dubtis de les intencions reals de l’autor: si fer-nos riure amb aquesta guia o si riure’s de nosaltres posant-nos davant del nas realitats que no volem veure i en les que no podem creure.

Una obreta deliciosa que m’ha fet passar una bona estona i que recomano.

Sant Jordi

2010-04-23T14:11:00.005+02:00

El Vampiro

Tú que, como una cuchillada,
En mi corazón doliente has entrado;
Tú que, fuerte como un tropel
De demonios, llegas, loca y adornada,

De mi espíritu humillado
Haces tu lecho y tu imperio,
—Infame a quien estoy ligado,
Como el forzado a la cadena,

Como al juego el jugador empedernido,
Como a la botella el borracho,
Como a los gusanos la carroña,
— ¡Maldita, maldita seas!

He implorado a la espada rápida
La conquista de mi libertad,
Y he dicho al veneno pérfido
Que socorriera mi cobardía.

¡Ah! El veneno y la espada
Me han desdeñado y me han dicho:
“Tú no eres digno de que te arranquen
De tu esclavitud maldita,

¡Imbécil! — de su imperio
Si nuestros esfuerzos te libraran,
Tus besos resucitarían
El cadáver de tu vampiro!”

Charles Baudelaire

John Ajvide Lindqvist

2010-04-03T19:57:00.008+02:00

Por mi parte, tengo la extraordinaria suerte de asistir a un nuevo hito, este en vida, de la literatura fantástica y pienso abrir un espacio al lado de E.A. Poe, H.P Lovecraft o de H. James para colocar a J.A Lindqvist.

Casi tod@s nosotros ya hemos catado algo de su obra a través de Déjame Entrar, novela preciosa que, no tan sólo rescata al vampiro del lodo infame por el que se le arrastra últimamente sino que, además, es capaz de integrar lo preternatural en el día a día de nuestro cotidiano, sin fisuras ni extrañezas.

Parece como si los pies descalzos de los personajes de J.A Lindqvist fueran capaces de dejar rastros en el suelo de nuestra propia casa y uno no puede dejar de mirar al suelo sin, y eso es lo más importante, sentir el más mínimo horror. Creo que coincidiría con cualquiera si dijera que, en la película que se hizo de la novela, uno respiraba cuando aparecía Eli, tal era el volcado de afecto sobre el personaje que, dicho sea de paso, de entre todos parecía si no el más normal, sí el más entero y cercano.

Recientemente se ha publicado en español Descansa en Paz [2005], novela que anunciaba en el anterior post y que me he leído en una exhalación. Advierto que no es una novela de vampiros, tampoco es una novela de zombis de esos pesados y con un ansia obsesiva por sacarle a uno los intestinos. Descansa en Paz es una novela que recrea la muerte en la propia vida de tal manera que casi puedes olerla. Tal es el vacío interior y la desazón que me ha despertado que alguna noche he tenido que cerrar momentáneamente sus páginas para recuperar mi irracional inmortalidad de ser vivo.

Pero además, ésta es una obra que reivindica la fugacidad de la vida y le otorga un lugar propio y deseado a la muerte hasta hacerte llorar porque, Descansa en Paz no es tan sólo el título, sino que además son las dos últimas palabras de esta novela.

Descansa en pau...

2010-03-28T19:48:00.010+02:00

Tots aquells que vàreu fruir amb DÉJAME ENTRAR, ja deveu tenir localitzada la nova novel•la que s’ha traduït al castellà del mateix autor: DESCANSA EN PAZ, publicada a Suècia ara fa cinc anys.

Igual que en la primera, aquesta novel•la explora les particularitats i des-encontres de la societat sueca amb l’ajut dels qui no haurien de fer-ho però són els únics capaços... aquells que, des de les ombres, no poden viure [?] sense nosaltres...

En aquest cas, però, la nota de contrast no la dóna una enigmàtica vampira sinó milers de morts que, de cop i volta, s’han aixecat d’allà on fossin [hospitals, cementiris, sales de vetlla] i se n’han tornat decididament cap a casa.

La intimitat de la relació de l’Oscar amb l’Eli cedeix el lloc, a aquesta novel•la, a una situació de consternació nacional abordada des de la perspectiva de tres angles: Un home que acabava de perdre la seva dona en accident, un avi al límit del suïcidi després d’haver perdut el seu nét i una parella àvia-néta que feien a l’avi a la sala de vetlla descansant en pau...

Porto llegida la meitat de la novel•la i estic fascinat per aquesta capacitat d’integrar lo sobrenatural a la quotidianitat d’una societat que ens demostra ser d’allò més evolucionada, sobre tot, crec jo, per la seva capacitat autocrítica.

Afegeixo el punt de vista i els consells de Commoncraft sobre aquests fenòmens que ja ens va mostrar en mkl ara fa uns anys:

Daybreakers

2010-03-07T19:53:00.006+01:00

La idea no està malament, un món de l’inrevés on l’espècie dominant és el vampir i els humans són utilitzats, en aquest cas, com a ramats munyits i vigilats pel que seria un veritable i indubtable Director de Recursos Humans...

Arribat un moment, m’ha semblat com si estigués veient el Planeta dels Simis però en clau vampírica. També pot arribar un aroma velat dels dipòsits d’humans de Matrix, i no puc evitar veure al Duende Verde d’Spiderman quan em trobo amb Willem Dafoe fent segons quins papers. Vaja, que almenys per a mi, aquesta pel·lícula no ha arribat a crear una història tan sòlida com per no recrear als meus ulls un seguit d’estrats fílmics que intervindran en diluir-lo a la meva memòria en molt poc temps, em temo...

El fil conductor de l’argument és el que es pot esperar. En un món usurpat pels vampirs, els humans ho tenen magre i es plantegen recuperar-lo reconvertint als vampirs en humans. Han trobat la solució, el mateix element destructor, la llum del sol, és l’antídot quan es pren a dosis controlades...[ara que ho escric crec que potser hagués estat oportú estrenar aquesta pel•lícula al voltant de l’estiu]... Hi ha alguna cosa de fonamentalista en aquest argument, en allò de que ser humà és incomprensiblement el millor en un món d’immortals, on el vampirisme, malgrat la quantitat d’avantatges que no cal que us expliqui, és tractat com una malaltia pel fet de fer-te diferent...inclús quan, com en aquest cas, siguin majoria.

El tipus de vampir que utilitzen els germans Spierig [suposo que són germans...] és aquest vampir urbà i fumador que s’està desenvolupant tan encertadament en el camp de la novel•la de la mà d’en Charlie Huston. De fet, també hi ha molts aspectes que recorden a aquest autor i no seria d’estranyar que hagués estat utilitzat com a referent.

Malgrat hi ha elements que són curiosos, i fins i tot graciosos, com la recreació d’una ciutat de vampirs amb els gadgets que fan servir per sobreviure de dia, crec que és una pel•lícula que es deixa veure la mar de bé a casa, una nit que no hi hagi res millor que triar...

Febrer

2010-02-28T20:20:00.016+01:00

Tinc una amiga que diu que no hi ha res que puguis esperar de bo en Febrer, i que, si has de fer alguna cosa que no vulguis, que et faci mandra o que et sàpiga greu, el millor que pots decidir és, entre d’altres coses, fer-ho en Febrer. De fet, ella diu que, juntament amb qualsevol altra explicació astronòmica del calendari, el mes de Febrer té menys dies perquè no s’ho val.

Evidentment, aquesta amiga meva manega una casuística que l’afecta especialment i, estic segur que, per molts de vosaltres, aquest mes pot portar-nos més d’un bon record [en el meu cas, ara que ho penso, cap]

Pel que fa a aquest bloc, aquest mes no ha estat dels millors. Deixant de banda les raons de sempre [allò de la feina, etc...], el tema vampíric ha estat especialment estèril i no pas per la manca de recursos, sinó per l’oportunitat d’explotar-los decentment.

Aprofito doncs per mostrar-vos el que tinc en stand-by i que aniré fent aparèixer a poc a poc al llarg del proper mes:

Una mica de novel·la gràfica amb Luis Scafati...

i Jon J Muth...

i el que sembla un bon assaig [amb molt bones il·lustracions...]

Em consta que ja hi ha algú que coneix alguna d'aquestes obres. Té la porta oberta per si vol fer-ne un comentari...

Les filles de Lilith

2010-01-17T18:59:00.007+01:00

Segons ens expliquen algunes versions no “revisades” del Gènesis, Yahvé va fer a la dona i a l’home a la seva imatge i semblança i, a partir de la mateixa matèria primera: de fang. Aquesta primera dona es va dir Lilith.

Pel que es veu, Lilith no va admetre que, essent iguals, Adam la subordinés [concretament que se li posés a sobre al llit...] i que, per això, el va abandonar i se’n va anar lluny on es va trobar amb una colla de dimonis amb els que es va refer.

Adam, contrariat i luxuriós, es va queixar a Yahvé demanant-li una dona submisa, que admetés la seva autoritat i es deixés cobrir. Amb el temps, Eva va aparèixer en escena. Pel que sembla, Eva també tenia els seus dubtes i va passar un període de la seva llarga existència [uns cent anys...el període eh?] fora de casa on va tenir tracte amb tota classe de dimonis i va parir una legió d’íncubs. Al llarg d’aquest temps, l’enganxós Adam visitava freqüentment a la seva ex, Lilith [era el seu locum tenens, per dir-ho a lo bíblic...] la qual va portar a aquest món una altra legió però de súcubs.

El que és interessant i vull portar aquí es la connotació maligna amb la que està tenyida Lilith [i l’Eva díscola] al Gènesi, un llibre importantíssim per determinar models de conducta i que ens mostra a la dona emancipada com a dolenta i generadora de maldat, i de la qual és hereva directa la bruixa, la prostituta [a lo babilònic eh? Recordeu aquella per la que es va perdre Sinuhé l’egipci?] i la nostra vampira romàntica [Clarimonde, Carmilla, Lucy Wenstenra,...] ,que no són altra cosa que la versió parabíblica de Lilith, una lliçó per a totes aquelles que posen en qüestió la dubtosa superioritat del Pare.

Vet aquí la importància aparentment innòcua que té aquest personatge i el perquè del seu magnetisme a la literatura. També val la pena, sobre tot per aquelles persones que tenen a la vampira per un personatge de subgènere dubtosament literari, veure que, realment, l’hem tingut en ment i ha conviscut amb nosaltres des de l’origen més fosc de la Humanitat....

Novel•la negra i vampirs

2010-01-01T21:20:00.005+01:00

Ara fa més d’un any, ja vaig comentar la novetat d’aquest autor: Charlie Huston arran de la lectura de la seva novel·la ya estamos muertos.

Realment ha tardat molt a sortir la segona del que sembla que ha de ser una tetralogia i això és un gran inconvenient en un seguit d’històries complexes, on hi ha un grapat d’organitzacions, societats o clans amb un munt de personatges i relacions complexes entre ells, ja que, un cop t’hi has ficat, s’acaba la novel·la i has d’esperar més d’un any per tornar-les a repescar i situar-les en un discurs nou.

Tot i així, recomano fervorosament aquesta sèrie a tots i totes aquelles amants de la novel·la negra, doncs realment es tracta d’això, de bona novel·la negra. I si algú es pregunta què hi pinten aquí els vampirs, pot considerar que es tracta d’un mecanisme de l’autor per situar aspectes de la nostra crua realitat en una altra dimensió, per tal de disminuir la identificació amb els esdeveniments i guanyar en capacitat d’observació i anàlisi.

Però aquí el vampir, el nostre vampir romàntic, no hi té res a veure...no hi anem a buscar doncs, clarimondes, carmilles o dràcules perquè no els trobarem. Aquí hi trobarem aquesta nova generació de vampirs biològics, infectats per un virus que genera pandèmies i on tan sols sembla qüestió de temps que no s’estengui a la resta de la humanitat. Encara que aquest no és el tema, així que tampoc hi anem a cercar el mateix que hi varem trobar en la lectura de Nocturna, aquí es tracta de vampirs infectats preocupats per les relacions de poder entre els diferents sectors d’un Manhattan de subsòl.

He trobat curiosa i divertida la taxonomia que fan aquests essers vers alguns rols que desenvolupen vius o [no]morts. Així doncs, dels nous infectats en diuen “alevins”, si, a més, els agrada lluir la parafernàlia vampírica [per exemple, si van de gòtics] els enomenen “comtes”. Aquells humans que els persegueixen són "van helsings" i, al contrari, aquells que es posen al seu servei són "renfields", vaja! Tot un aprofitament de la literatura clàssica en clau actual.

Si encara no heu llegit a aquest autor, potser és el moment de fer-vos amb la seva obra ara que hi ha dos títols publicats.

Renfield

2009-12-27T20:57:00.004+01:00

D’alguna manera, per a tothom és conegut Renfield, aquell personatge foll que a la novel·la de Dràcula era l’objecte d’investigació del Dr. Seward. Malgrat costi de situar-lo clarament al llarg de l’obra, Renfield va precedir a en Jonathan Harker en el seu viatge a Transilvània, del qual va tornar profundament impressionat i trastocat per la figura del Comte. Tant que el varen haver d’internar...

La particularitat de Renfield era el seu delit per menjar bestioles de tot tipus: aranyes, escarabats, ocellets [una nit per poc no es mor per empassar-se’ls amb plomes i tot...], etc. La qüestió era incorporar vides... Empassar-se una vida aliena, per a Renfield, suposava sumar a la pròpia vida la vida de l’altre, seguint l’esquema simpàtic que tan bé apuntava James George Frazer a La branca daurada.

En el seu moment vaig arribar a pensar que les figures realment reals, en les que devíem cercar identificar-nos, eren les dels diferents personatges de la novel·la tret del Comte i de Van Helsing, que vindrien a ser els dos grans paradigmes existents en una època d’esclat científic en mig d’un món ofegat per la ignorància i la superstició.

Si ens hi parem a pensar, per una banda tenim la figura de Dràcula, el qual representaria el pensament primitiu i màgic: La sang és vida... pren sang i tindràs més vida... i del qual Renfield ve a ser el màxim exponent, un exemple dels seus seguidors.

Per una altra banda, Van Helsing representa el nou ordre cognitiu i científic. Com a nou ordre és un bon coneixedor del vell, de les seves fortaleses i febleses. La seva missió és eliminar-lo i substituir-lo per la raó, pel pensament científic... empíric i pragmàtic. De la mateixa manera que Van Helsing i els seus acòlits persegueixen al monstre, Renfield és tancat i anorreat al frenopàtic. La pèrdua de la raó crea aquest tipus de monstres i s’han de reprimir...

Al cap i a la fi, això no deixa de ser una reflexió juvenil, potser una mica simple... però avui m’ha vingut al cap i no he pogut deixar de sentir un punt de nostàlgia, un fons de tristesa... com si cada guany de coneixement anés lligat irremissiblement a una terrible pèrdua...

Have a dark Christmas

2009-12-23T12:31:00.000+01:00

Llegada

2009-12-06T22:34:00.005+01:00

Le he pedido a Miquel que colabore en esta página con un escrito que me cautivó hace ya la friolera de 12 años…Pero ¿qué supone este tiempo en un blog de vampiros? Tan solo un pellizco de eternidad… en todo caso un lujo que comparto con vosotr@s…

________________

La niebla apenas me permitía ver el final del andén. De madrugada aún oscura, aguardaba. Había decidido llegar a Ciudad un poco a traición, antes de que despertase, pero no esperaba encontrar la estación tan desolada. El bar, cerrado a cal y canto, me dejó con las ganas de un primer café. Nadie en el andén. Se echaba en falta el ambiente entre adormecido e impaciente de la gente a la espera. Opté por leer el periódico hasta que los altavoces de la estación balbucearon una llegada: «va a efectuar su entrada por vía 2...», unos chirridos interrumpieron el mensaje, «...es directo a Ciudad...» y otra vez el sonido blanco.

Doblé el periódico y anduve hacia el otro extremo del andén, para quedar a la altura del primer vagón. El tren llegó silencioso y abrió sus puertas. Subí. Las luces del vagón vacilaban sin atreverse a quebrar la oscuridad de aquellas horas tempranas, estaba vacío. Retrocedí, inseguro de haber entrado en el tren correcto. Las puertas se cerraron sin que nadie lo abordase. Me asaltó la duda con una pizca de alarma, pero el tren comenzaba la marcha.

Pensé que lo más probable era que me hubiera equivocado, aunque no recordaba ningún posible desvío del itinerario a Ciudad. Puede que no entendiese bien el anuncio de la megafonía y el tren no recogía pasajeros; pero no, se paró y había abierto sus puertas. Concluí que, como aquel día no tenía prisa ni nadie me esperaba, lo peor que me podía pasar era acabar reprendido por el revisor o en alguna estación lejana, donde debería encontrar el camino a Ciudad o de vuelta. “No pasa nada” pensé. Hasta me agradó la idea de llegar a un lugar inesperado. Cogí un asiento y me acomodé.

Me gusta que haya poca gente en el vagón, cuanta menos mejor, pero no estaba acostumbrado a aquella ausencia. Decidí ir en busca del revisor. La ansiedad me traicionaba, en realidad quería volver a un viaje como tantos. Sentía aquella inquietud que produce el vacío de los lugares que se han conocido habitados.

Fui a la parte delantera del tren para encontrar al conductor, a veces su cabina está abierta, pero no en aquella ocasión. Con la oreja pegada a la puerta quise adivinar algún sonido, pero en aquel tren sólo se oía el familiar traqueteo. Me propuse buscar vagón por vagón, no era un tren de los más largos. Al cruzar por el paso entre la máquina y el primer coche, el aire fresco me azotó el rostro y sentí un frío intenso. Cerré los ojos para protegerlos. Me dolía la cara y la humedad era tanta que mi abrigo se roció de gotitas de agua. Al entrar en el segundo vagón, nadie. Recorrí el pasillo y en la puerta de paso al tercer vagón me envolví bien en el abrigo y me embocé con la bufanda. Otro golpe de frío y ya estaba en el tercer vagón. Nada.

Mientras cruzaba la plataforma del coche, el tren entró en un túnel y me reflejé en la ventana, asustándome. No sólo había sido mi imagen, había visto, intuido, algo más. Me llevé la mano al cuello. Estaba helado, dormido. Volví a mirar: sólo mi reflejo en el espejo casual, que se desvaneció al salir del túnel. No había nadie. Recorrí el resto del vagón y, definitivamente, no estaba el revisor.

Pensé que el dolor punzante en mi cuello estaba causado por el cambio de temperatura al pasar de vagón a vagón. Quería volver al primero. No sabía porqué, pero el primer coche parecía más tranquilizador, como si su posición avanzada supusiera llegar antes a dónde fuese que nos dirigíamos. Abrí la puerta para pasar al siguiente vagón. Estaba a medio camino, intentando cerrar la puerta que dejaba atrás cuando el tren entró en otro túnel. La oscuridad me envolvió de golpe. La humedad se me metía en el alma. Me así con desesperación de la manilla de la puerta. En mi cuello se multiplicaban punzadas de hielo. Pasó el túnel y la escasa luz que se filtraba entre la niebla me dio el valor necesario para soltar la puerta que dejaba atrás y abrir la de delante. Sentía en mi cuello mil cortes de cristal. No cejé en mi empeño de volver al primer vagón y crucé de nuevo entre coches, pero esta vez esperé un tramo sin túneles.

Me apoye en la barra que había en el centro de la plataforma. Estaba temblando, con una mano en mi cuello, intentando darle calor, y con la otra agarrado con todas mis fuerzas a la barra central. Se acercaba otro túnel. Gemí aterrado por no sabía qué. La oscuridad me desvalió de nuevo. Lentamente, casi suavemente, algo hecho para posarse, apresar y morder me tocó el cuello y un helor como no sé describir me atenazó, me paralizó más allá del pánico. En el túnel, sólo el frío. Quería moverme, gritar, pero no podía. Las ventanas se abrieron al unísono con un sonido seco y el aire crudo entró en el vagón. Yo sólo podía sentir —o no sentir— mi cuello muerto.

No sé de qué me di cuenta antes, si de la luz que llegaba, o del dolor cálido que me traspasaba. Había sentido terror por la entrada en el túnel, pero el sufrimiento de mi cuello me hacía desear su oscuridad, el vacío que helaba los sentidos. Aproveché el fin del tramo de túneles y el inicio de un largo trecho descubierto, para soltar la barra y sentarme. Después de un rato, nada sucedió. Por la ventana, veía las siluetas de los árboles desnudos a la luz difusa del primer sol. Me tranquilicé un poco. A pesar de mi angustia y de mi cuello herido, mi cuerpo respondió con sabiduría al agotamiento: luché por la conciencia brevemente y finalmente cedí.

Desperté y me levanté sobresaltado antes de entrar en los túneles de Ciudad. Amplios y largos, estaban iluminados a intervalos por luces color de llama, tenues, que proyectaban mi sombra sobre sus paredes con un efecto hipnótico. Mi silueta llegaba por mi derecha, pasaba ante mí y me adelantaba una y otra vez, al ritmo del traqueteo del tren. Yo esperaba, tenso, el beso en mi cuello. Poco a poco, sobre la pared del túnel, se dibujó otra sombra. Al principio fue una intuición oscura, pero muy lentamente, como la sangre al coagularse, fue perfilándose hasta definir una figura delgada, alta, de espalda ancha y con una larga melena que ondulaba al aire. Estaba quieta, tan quieta que sólo mi sombra pasaba una y otra vez ante mí, la otra permanecía serena proyectada en el túnel que el tren recorría. Mientras, fascinado, la contemplaba, sentí el frío que se acercaba por detrás. Cerré los ojos y me volví con los brazos extendidos, los puños agitándose en el aire, en busca de un cuerpo, queriendo hacer daño. No había nadie. Rendido, lentamente, aterrado, volví mi mirada hacia la pared del túnel y la segunda figura seguía allí, claramente perfilada.

Las luces de la estación desvanecieron las sombras. El tren aminoraba la marcha. Pulsé repetidamente el botón de apertura del vagón. Se oyeron los sonidos de frenado y las puertas se abrieron por fin. Salté y corrí. Al final del andén me volví. Esta vez las puertas, excepto la mía, estaban cerradas. Una de las del vagón más lejano se abrió y juro que una sombra de deslizó hacia el andén. Viniese de dónde viniese, algo ha llegado a Ciudad.

El cielo de Ciudad es un permanente atardecer lluvioso. El sol, a ras de horizonte, proyecta sombras estilizadas que apuntan hacia el este, a punto de abandonar a los objetos y a las personas que levemente las poseen. No sé cuanto tiempo llevo vagando por las calles en compañía del dolor agudo en mi cuello. Ese tren fue el último tren. Los caminos se entrecruzan en nudos que no llevan más que a Ciudad. Las estaciones están vacías. Llamo a las puertas de las casas ya sin esperanza. Si en la calle abordo a alguien, se aparta de mí sin más que indiferencia. Desde mi llegada, desde su llegada, tengo la sensación de que cada día hay menos gente en las aceras, menos coches en las calles, menos luces que iluminen este crepúsculo constante. Ya, mi único deseo es que anochezca por fin, estar solo a oscuras, como en un túnel; y que lo que llegó conmigo, mi compañero de viaje, me encuentre y me proporcione la calma vacía de aquel frío en mi cuello.

______________________________________________

La fotografía que encabeza este post es del mismo autor y la podéis encontrar junto a otras [magníficas] de la misma série en su blog, concretamente en un post que lleva por título Nocturno.

Enginy, humor i vampirs

2009-11-29T20:07:00.010+01:00

I és que, si voleu passar una bona estona no deixeu passar aquest parell de novel·les on se’ns mostra sobradament que es pot escriure ficció de vampirs de la bona, sense caure en cap dels registres habituals i continuar sumant al gènere, personatges per a aquesta interessant galeria de no-morts, a quin més atractiu...

A La Sangonera de la meva nena, Christopher Moore [un d’aquells escriptors gamberros que t’alegra que existeixin i et fan pensar que no tot s’ha perdut en aquest món que ens ha tocat viure], desenvolupa la història de Jody, una pèl-roja espatarrant que és mossegada per un vampir i descobreix a poc a poc la seva nova condició mentre s’enrotlla amb en Tommy, un noi de províncies que ve a la ciutat a la recerca d’experiències i ... vaja si les troba...

Escrita amb molta ironia i humor, se’ns ofereix una novel·la on es barregen els vampirs amb aspectes policíacs i romàntics. Tot adobat amb un alt grau d’erotisme, sense caure en aquesta pastositat que s’ha posat tant de moda darrerament... Es pot dir que Cristopher Moore escriu novel·la de vampirs per a un públic adult...

“Xarrupa aquesta”, la continuació, és igualment recomanable... bé, si més no, des del meu punt de vista... jo me les he llegit en una exhalació...

Vampirisme i Inquisició

2009-11-14T21:12:00.008+01:00

Magnífica la versatilitat del vampir tal i com ens ho fa veure en Les Daniels amb aquesta obra seva The Black Castle, primera de les cinc novel·les protagonitzades pel personatge de D. Sebastian de Villanueva, cavaller, nigromàntic i, un cop mort, vampir.

En aquesta novel·la, el vampir competeix en horror amb la capacitat i imaginació de la Inquisició espanyola representada aquí per en Diego de Villanueva, Gran Inquisidor d’alguna regió del nord d’Espanya i germà del nostre vampir al qual manté viu amb la sang de les pobres ànimes encausades.

Però, aquesta cura del frare dominic pel seu germà, no es deu a cap tipus d’amor fraternal ni caritat cristiana, més aviat es deu a l’ambició de l’Inquisidor per adquirir rellevància i notorietat a partir d’un llibre que Sebastian li ha d’escriure en el seu nom i que ha de superar en aprofundiments al mateix Malleus Maleficarum.

Crida l’atenció en aquesta novel·la, la magnifica descripció que Les Daniels aconsegueix d’aquella Espanya de recent creació per part dels catòlics, dels seus escenaris, gents i olors, així com del coneixement dels procediments utilitzats pel Sant Ofici. Una imatge que ens ve des de la perspectiva d’un dels seus personatges, un cavaller florentí que aboca una mirada estrangera sobre aquella proto-nació fosca de la que tant costa emergir...

Contràriament al que s’espera, en aquesta obra el vampir ocupa un lloc de redempció analgèsica al costat de les víctimes enfront a l’horror inimaginable de la pràctica inquisitorial adobada, a més, per la corrupció ideològica dels que la impulsaven.

El vampir, el nostre vampir romàntic, és aquí un heroi que ens permet contrastar la història des d’un altre prisma i que ens recorda que la creu es va fer servir per aterrir a algú més que als de la seva espècie...

Tanco aquest post amb una manera upírica de fer llum a la nostra vida davant de tanta foscor...

__________________________________________________

Al encapçalament: Tomás de Torquemada, Gran Inquisidor de la Inquisició espanyola, amb el rei Ferran i la reina Isabel al 1478" (Il·lustració de Stefano Bianchetti)

Dracula’s cocktail

2009-11-08T22:00:00.009+01:00

En un got barrejador [pots fer servir la mateixa coctelera...] i sense mirar-t’hi gaire, hi poses a la comtessa Erzsébet Bàthory , al príncep Vlad Tepes versió Dràcula de Coppola [ja saps aquell que té un amor ensucrat amb la Mina], a gran part de la corrua de personatges de l’original de Stoker incloent-lo a ell mateix, a Jack el Desbudellador i als detectius d’Scotlant Yard que li anaven al darrere.

Afegeix-li una cullerada de temps...concretament de vint-i-cinc anys després de la novel·la original, on els personatges visquin immersos en la decadència...

Tanca la coctelera i remena-ho tot sacsejant-ho amb força fins que trenquis les textures originals que encara quedin i no paris fins que aconsegueixis que Van Helsing s’hagi convertit en un vampir, la Bathory tingui la culpa de tot i sigui, a més, el Desbudellador i que l’únic fill dels Harker sigui realment fill de Mina i Dràcula, concebut en una apassionant nit d’amor, ara fa vint-i-cinc anys, a l’Abadia de Carfax.

Aboca tot el contingut en una copa de quatre-cents vint-i-tres planes i guarneix el resultat amb detallets com ara que morin quasi be tots. Per arrodonir-ho, fes pujar al darrer sobrevivent al Titànic rumb cap a Amèrica.

Aquesta és la copa que s’han inventat aquest parell de l’Ian Holt i d’en Dacre Stoker i que l'hi han posat per nom: Dràcula: el no mort.

Una copa amb un regust altament comercial...en tot cas, una copa prescindible.

Barcelona...

2009-11-01T12:18:00.011+01:00

Crec que la primera referència literària [vull dir seriosa] a un vampir la vaig trobar a la magnífica antologia de contes de terror d’en Rafael Llopis. Es tractava del Vampir d'en John William Polidori, corria el desembre del vuitanta-dos i la ciutat era Barcelona.

Durant els següents dos anys, acabant amb els meus estudis universitaris, em vaig recórrer els carrers d’aquesta ciutat mentre m’empassava el vuitanta per cent del que avui és la meva biblioteca de terror. Encara tinc al cap aquell estiu que em vaig quedar al meu atrotinat pis d’estudiants, sense un cèntim, llegint Dràcula i escoltant Beethoven. De nit, passejava Rambla avall cercant, en aquells quioscs que mai tancaven, literatura d’autor a bon preu.

Barcelona, entre moltes altres coses, m’evoca la presència del vampir, d’aquell vampir romàntic que vaig descobrir entre les llambordes lliscoses de Les Rambles, aquells fanals de principis del segle passat i aquells carrerons antics i incerts que transitaven, ara entre edificacions decadents, ara entre la fascinació i estimulació imaginativa del modernisme més exuberant. Caminava inquiet...com si anés seguit de prop per alguna presència de la que tan sols intuïa el seu alè gèlid al clatell...

La vida ordenada d’aquesta ciutat, els pas fugisser de la seva gent, la luxúria prometedora del seu encant de marina, la humitat de la pedra, la seva remota història i el glamour sinistre dels cementiris, han estat l’escenari ideal per recrear el personatge del vampir i desfermar la fascinació que em produeix encara avui en dia.

_____________________________________________________
A la foto: “Petó de la mort” [escultura de J. Barba] al Cementiri Vell de Poble Nou de Barcelona.

Samhain

2009-10-31T22:35:00.004+01:00

Aquesta nit cal anar amb compte si sortiu de casa, doncs ja sabeu que comença el Samhain, el període de l’any on segons els antics celtes, la frontera entre el món dels vius i dels morts s’esvaeix i perilla de que, qui surti de casa, pugui traspassar sense saber-ho i no trobar el camí de retorn ...

Tampoc és estrany que en nits com aquesta, piquin a la porta de casa vostra, encara que és recomanable no obrir...ja sabeu, pot tractar-se d’algú a qui no pensàveu tornar a veure mai més...

Fins demà, espero...

Això és el que s’ha de saber...??

2009-10-25T14:42:00.005+01:00

Un cop més, no hem de fer cas de certa literatura que desvetlla, com aquest llibre al que em referiré avui, un afany i una ambició sospitoses tan sols amb el títol... Tot el que s’ha de saber? Segur? Tot?

Todo lo que debe saber sobre los vampiros, d’en César Alcalá, no explica realment tot el que s’ha de saber sobre els vampirs. De fet crec que el que ens diu és bàsicament allò que podríem obviar sobre aquest tema.

El llibre consta de dues parts: la introducció i la resta.

La introducció ve a ser un petit manual en 14 planes de “com fer-se l’entès en vampirs sense haver-ne llegit una sola plana”. Pel meu gust no és el pitjor del llibre encara que carrega moltíssim [massa] sobre la fascinació sexual del mite i té una lleugera tendència a decantar-se per un vampir de pantalla que està ensucrant obscenament la càrrega primigènia i atàvica del personatge.

Una barreja entre filosofia, literatura i superstició es debat en aquesta introducció on profunditat i superficialitat es confonen i fan que decideixis que tens a les mans un llibre per no col·locar a la teva prestatgeria.

La resta del llibre és una recopilació de casos amb l’aparent finalitat d’entretenir morbosament al lector amb el gore més recargolat de la historia dels psicokillers. Tret de Vlad Tepes, d’Ersébet Bathory i d’un parell més, la resta són exposicions d’històries d’assassins on els vincula amb el vampirisme pel fet de violar les seves víctimes i després menjar-se-les.

Al final, un corol·lari de vampirs literaris et deixen amb el regust amarg de trobar a faltar a personatges realment importants si del que es tracta és de saber-ho tot sobre els vampirs.

Vaja, sembla un llibre més propi per a estudiants de criminologia que per recomanar a algú que vulgui introduir-se en el fabulós món del vampir...d’una manera seriosa és clar...

Si voleu realment fer-vos a mans d’un assaig ben escrit i complert sobre el vampir, recomano el llibre d’en Javier Arries, Vampiros. Una obra excel·lent, ara per ara del millor que es pot trobar.

Visum et repertum

2009-09-27T22:25:00.008+02:00

Fa un temps li vaig demanar a l’Anna que m’escrivís un post on destil·lés aquells sentiments i pensaments [aquests dos aspectes sempre van lligats en els seus escrits...] vers la figura del vampir. El meu desig era vestir aquest espai amb la seva particular i fascinant manera de filar les paraules al voltant d’aquest mite. Aquest desig s’ha complert i aquest n’és el resultat...

__________________________________

En aquesta ocasió, és preceptiu un avís abans que us endinseu en la lectura d’aquesta entrada: el que segueix no són més que reflexions en veu alta, desendreçades i, possiblement, encara desencertades. No ha estat fins el moment d’escriure que te n’adones de com és de difícil fer-ho sobre quelcom que no acabes de conèixer. No hi ha por més poderosa, més profunda, que la por a allò que ens és desconegut. Amb el pas dels anys no pots ignorar-ho, saps que hi és, però quelcom t’impedeix d’acostar-t’hi. Serveixi, doncs, aquest post com una passa més d’aquesta aventura. Dit això, comencem.

Si hagués de posar-li títol a aquest viatge iniciàtic, li prendria el nom a l’acta que Flückinger signà després de la seva intervenció en contra dels vampirs a la petita població de Medvègia: Visum et repertum, cercats i descoberts. No he necessitat aprovisionar-me d’estaques o bales de plata, ni aventurar-me en la foscor per trobar-los. Ha calgut, això sí, el relat suggerent de qui saps apassionat per aquests éssers, la conversa que no et deixa indiferent, per deixar-me atrapar per la fiblada captivadora dels vampirs.

Des d’aquella primera lectura de La mort enamorada, Carmilla, Déjame entrar o El llit sota la tomba -una antologia de la narrativa de vampirs- s’han anat succeint a la tauleta de nit. I he anat desenterrant històries. No n’hi ha dues d’iguals: vampirs, vampiresses, escenaris, paisatges, arguments..., tots prenen un tint que els fa diferents de la resta.

Imaginava els vampirs com uns éssers violents, moguts pels instints més baixos que hom pugui imaginar, lladres de vida, depredadors nats. Però el que vaig sentir mentre llegia La mort enamorada va marcar profundament la meva percepció de tot el que he anat trobant després. I és que l’obra és una peça delicada que colpeix per la bellesa d’un amor –vampíric, però generós alhora– que només pren allò que li cal: “...no et faré cap mal, no agafaré de la teva vida res més que el necessari perquè la meva no s’apagui”. Qui de nosaltres, pobres mortals, gosa acusar d’estar desproveït d’ànima a algú que és capaç d’estimar així?

Privats d’esperit, tots seus actes són jutjats sota el prisma d’una dimensió física, d’un desig sexual desfermat: encarnen el nostre subconscient, els desitjos més amagats i les fantasies és fosques. Un peculiar quid pro quo on perd sentit parlar d’innocents o de culpables. Assenyalar amb un dit acusador alhora mentre diem: “ha estat ell” ens deslliura de la pesada llosa de la consciència, del judici propi i del dels altres. Però per poder-ho fer, per ser víctimes, ens cal esdevenir botxins, condemnar-los atroçment per condonar les nostres culpes, per traslladar-les fins deslliurar-nos.

Perseguits, combatuts, exhumats. Condemnats a no sentir el batec del cor, a no poder oferir la pròpia escalfor a qui se’ls hi acosta; privats de la joia de perpetuar-se amb nissaga pròpia, sentenciats a viure més enllà d’una mort que no és tal per vagar permanentment –hereus de la maledicció de Caín– a la cerca de l’únic fluid capaç de sadollar la seva ànsia de viure: aquest és el seu destí. Viure en la mort, ser morts en vida.

Podria seguir escrivint, però cada cop m’endinsaria més en un laberint d’idees sense lligam. Assedegada com estic encara per saber-ne més i més, no he trobat moment per endreçar-les convenientment. Però tampoc seguiré escrivint més per una altra raó, aquesta més poderosa. I és que ja existeix qui ho ha fet abans que jo, en un fragment que ho exposa exquisidament, un dels meus preferits d’entre tot el que he llegit fins ara. Descobriu, en paraules de Carmilla, com n’és de curta la distància que separa els dos platerets de la balança. I després, si encara teniu la gosadia, jutgeu:

“Estimada, sé que el teu cor se sent ferit. No em jutgis cruel: em limito a obeir una llei ineludible que constitueix la meva força i la meva feblesa. Si el teu cor està ferit, el meu sagna amb el teu. Enmig de la meva gran tristesa, visc de la teva exuberant vida, i tu moriràs dolçament per la meva. És quelcom inevitable. I així com jo m’acosto a tu, tal volta, tu t’acostaràs a altres i aprendràs l’èxtasi de la crueltat, que és una forma de l’amor.” (Carmilla, Sheridan Le Fanu).

______________________________________________________________

Podeu trobar més escrits de l'autora al seu bloc Amb lletra de pal

La novel•la gràfica com a retorn exquisit...

2009-08-26T18:12:00.006+02:00

Una nissaga familiar persegueix al llarg dels segles a un mestre vampir, un dels més poderosos. Els homes, abans del combat final s’asseguren que la informació passi al seu primogènit per tal que, si fracassessin, quedi arrelada la llavor de l’odi vers el monstre...

D’aquesta manera transcorre impecablement la novel·la gràfica El Príncipe de la Noche, del tot recomanable per aquells i aquelles amants del gènere i, sobre tot, per aquells nostàlgics del vampir clàssic, ben plantat i amb un parell de canins capaços de desfermar, en una dona, els plaers més exquisits que mai podrien trobar amb qualsevol dels mortals que penosament s’arrosseguen per la terra.

El guió és molt bo. Malgrat tractar un tema conegut, l’Yves Swolfs aconsegueix desenvolupar una acció que atreu i submergeix en una història, magníficament detallada en cadascun dels períodes històrics en que es desenvolupa i esquitxada, amb molt gust, de components eròtics que faciliten l’aproximació emocional del lector/a.

El dibuix és impecable, amb un tractament exquisit del detall i amb una lúcida i cinematogràfica orientació espaial. Vaja! Que, des del meu punt de vista, és una obra absolutament recomanable i digna de figurar en la col·lecció personal dels amants del gènere.

Aquestes obres em retornen un aroma primigeni on, aquest tipus de vampir, se’m revela amb el mateix poder que va aclaparar la humanitat quan elles van escollir els àngels com a parella sexual [per tenir-la més llarga i freda...]. Com ja sabeu, alguns llibres prohibits de la Bíblia comenten com els àngels estaven gelosos de l’home perquè Deu li havia donat una companya. El fet de que aquesta relació els hi estigués prohibida va determinar que molts d’ells desertessin de les files celestials per lliurar-se a la lubricitat i als dolços braços de les seves estimades... De fet, algun dia vull aprofundir en la relació diable-vampir a la literatura clàssica sobre el tema... però no avui...

Fitxa Tècnica:
> Títol: El príncipe de la noche
> Guió: Yves Swolfs
> Dibuix: Yves Swolfs
> Editorial: Glénat
> Format: Volum en coberta dura // 296 pàgines // color
> Preu: 22,80 €

Gothika

2009-08-20T18:30:00.009+02:00

Podria ser Jane Austen, una combinatòria de tonalitats pastel contrastades contínuament amb la maldat amb el seu grau més incognoscible, fins i tot es podria dir que l’ambientació tètrica tant pròpia de la novel·la gòtica és aquí substituïda per antics casalots fonamentats sobre laberíntics passadissos que condueixen a fantasmagòriques institucions on aparentment dolces senyoretes són instruïdes com a futures matrones d’una societat corrompuda i estèril a la qual perillen de no arribar mai...

Podria ser Le Fanu on jovenetes són implacablement seduïdes per malèfiques vampires que es passen per l’entrecuix les normes bàsiques d’una relació familiar...com si no explicaríeu que una tieta vampiritzi sense cap vergonya a la seva càndida neboda?

Però realment es tracta de Clara Tahoces amb la seva obra Gothika, una novel·la que aplega un seguit d’històries paral·leles que convergeixen en un mateix i inesperat final.

Gothika, és una novela de vampirs en clau femenina. Tracta la història d’Analisa,una pobra desventurada que és vampiritzada per la seva tieta uns quants segles endarrere, fins que acaba executada per una parella de gòtics seguidors de The Cure .

En aquesta novel·la se’ns permet seguir al vampir des de diverses perspectives externes i des de la introspectiva de la pròpia Analisa que inclou el fet extraordinari de deixar-nos veure la vivència dels seus embarassos...perquè aquí, la vampira, no tan sols té els seus frigi frega sexuals, sinó que a més queda embarassada [és clar, al 2007 encara no es comercialitzava la píndola del dia després...]. Un tema curiós que no deixa de produir un neguit al lector...això que la criatura sigui un no-mort abans de néixer és una mica jeroglífic, corticalment parlant...

Malgrat va ser guardonada amb el premi Minotauro al 2007, aquesta història ambientada a Espanya i amb seu a Madrid és, pel meu gust, un xic frívola i, potser està dirigida a un públic adolescent amb gustos dark- gòtics preferiblement...

Nocturna

2009-08-09T18:37:00.005+02:00

Un vespre aterra a l’aeroport de JFK de Nova York un vol transoceànic amb dos-cents passatgers a bord. Tot és normal fins que l’avió para els motors. Llavors, com si d’un col·lapse es tractés, tot s’atura i la nau resta hores amb les llums apagades i totes les finestres tancades, sense oxigen davant de l'expectació estupefacta del personal tècnic i de suport de l’aeroport. Un segrest? Una amenaça terrorista? Estan tots morts? La nau segueix així durant hores como si fos una sinistra balena blanca varada a la costa, ja no hi ha esperança pels viatgers ni per la tripulació ...i, de sobte,...la porta s’obre des de dintre...

Aquest és, sintèticament, el començament que en Guillermo del Toro i en Chuck Hogan ens plantegen a Nocturna després d’una petita introducció on li donen al lector/a una vaga idea del que s’està coent dins de l’aeronau.

A mi, personalment, m’ha agradat. Potser és que se m’està liquant el cervell després d’altres lectures menys bones, però, fins i tot abordant-lo amb reticències, m’ha enganxat la capacitat descriptiva i la dinàmica ràpida dels esdeveniments. Realment és com veure una pel·lícula, d’aquestes apocalíptiques, on un grup de bons professionals [i patriotes...] lluiten descarnadament per lliurar la humanitat [Nova York] d’una amenaça fatal...

M’ha fet certa gràcia trobar aquí, pel post anterior, a un vampiròleg, en la seva línia més clàssica, al voltant del qual es munta un equip de caçavampirs provinents de la ciència més rigorosa i rendits a les evidències [Strigoi és com s’anomena al vampir a Romania, Vourdalak a Rússia, és un saber antic...] i a un Mestre vampir que certifica els seus gustos afirmant que és un “bebedor d’homes” i recreant el lloc de treball de cap de Recursos Humans però aquesta vegada com a responsable del magatzem del seu particular negoci, crec que aquest li agradaria a en mkl.

Pel que m’ha semblat, els autors és com si trobessin a faltar una introducció al Soc Llegenda d’en Richard Matheson i s’hagin disposat a completar aquesta obra amb una trilogia que ens explica com pot ser que en Neville arribi a la situació d’extrema soledat i assetjament per part d’una horda inacabable de vampirs.

I és que allò que comencés en Matheson a l’any 1954 és, a hores d’ara, el substrat en el que es mou el paradigma del vampir modern:

> Infeccions que afecten a vius i a morts corrompent els seus òrgans i mutant cap a essers a mig camí del zombie però assedegats de sang i un pel més intel·ligents [si no han mort abans...és clar].

> Vampirs antropomòrfics més semblats a Nosferatu que a Lestat. Carents d’orelles, de nas, de sexe...com un orc del Senyor dels anells...

> Nius subterranis de milers d’aquests monstres sempre dominants telepàticament per un vampir superior, un Mestre, un amo...a l’estil del Dampyr de Bonelli.

> La manca dels ullals sempre tan sensuals i la seva substitució per boques monstruoses o llengües retràctils acabades en un punxó fatal...

A veure si no triguen a sortir els dos que falten.

Incloc dos vídeos: en un s’anuncia el llibre (crec que també s’està portant a la pantalla) i en l’altre una entrevista a Guillermo del Toro que explica la idea.

Diàleg sobre vampirs i vampiròlegs

2009-08-04T11:33:00.016+02:00

No vull desaprofitar l’oportunitat d'editar un diàleg arran d’una pregunta inicial que vaig fer a twitter. La pregunta tractava sobre quins continguts clau s’havien de tenir en compte a l’hora de formar a vampiròlegs. Al marge dels updates ingeniosos que una pregunta d’aquest tipus pot generar a la twitosfera, vaig rebre per part d’@arati una impagable correspondència que vull compartir amb vosaltres...

_____________________________________________________________

@ARATI: Que quins continguts clau s’haurien de tenir en compte en la formació d’un vampiròleg? Així de cop i volta se m’acut una curiositat bàsica per la natura humana i el nostre comportament. Segurament també unes nocions bàsiques d'antropologia i psicologia...

@DAMPYR: Totalment d’acord, aquestes nocions de psicologia a les que et refereixes potser haurien de ser més profundes en psicoanàlisi i no em refereixo al tan trillat Jung. També afegiria coneixements extensos de les religions antigues i haver-se empassat el millor [i el no tan bo] de la literatura fantàstica i de terror escrita...de Lope de Vega [ex. La posada del mal hospedaje] als títols que estan sortint darrerament. Què en penses?

@ARATI: Per suposat, els vampirs que tenim en ment són, evidentment, el resultat d'un conglomerat literari/fílmic i escasses però molt suggerents notícies històriques. El nostre vampir és una elaboració lírico-cultural de pors ancestrals. Per tant, el vampiròleg ha de ser necessariament un bon lector (o lectora, pots anar afegint mentalment tots els /a si prefereixes un llenguatge políticament correcte).

El mite del vampir encaixa molt bé en el context de la societat victoriana, amb normes morals i sexuals molt rígides i encorsetades. Cada època acaba per crear el monstre que necessita, el que parla de les seves pors i carències.

En aquest context, als vampiròlegs més aviat me'ls imagino amb algun tipus de trauma personal, educacional o sexual, que els porta al celibat, a un sobri apartament dels plaers sensuals en general (el vampiròleg no pot ser un gourmet) i a lliurar-se -sublimant tota la libido- a la investigació vampírica, com si l'interès i la vehemència en la caça del vampir no aconseguís amagar la fascinació que desprèn aquesta criatura (atractiva i repulsiva alhora).

Si parlem de vampirs "clàssics" el vampiròleg que els toca ha de ser un obsessiu, algú amb certa inacceptació de la seva part més animal i que persegueix vampirs amb una inconfessable enveja, perquè el vampir sí que exercita la seva pulsió sense cap mena d’obstacle.

Si ens re ubiquem als vampirs més contemporanis, on el sexe és menys tabú però l'assassinat segueix sent-ho igual que la violència, la sang i alimentar-se d'un altre... segueixen mantenint idèntic poder. Són conceptes bàsics, dels que ens fan estremir.

Pensant en Déjame entrar, per exemple, em sembla que aquesta fascinació per la llibertat amb que el vampir es pot permetre conductes "prohibides", continua igualment vigent. I no hi ha vampiròleg. Potser el vampir segueix sent necessari però el vampiròleg no tant?

Si hem reprès el mite del vampir, en literatura, en cine, on havia quedat molt oblidat, és perquè d'alguna manera ens fa falta. O no és aquesta barreja d'humanitat/animalitat la que ens fa atractius els vampirs?

És la mateixa que té Hannibal Lecter, la delicadesa/la brutalitat...

@DAMPYR: Tens raó en que cada època crea o adapta un mite a la mida de les seves vulnerabilitats i aquests mites poden esser d’allò més diversos. Reconeixem el vampir per les seves característiques principals però, com bé dius, res té a veure Carmilla amb l’Eli de Déjame Entrar. La relació entre vampiròleg i trauma potser és la mateixa que en qualsevol dedicació professional on s’aboca el cor i l’ànima, sempre sembla que es reflecteixin certs impactes evolutius foscos.

Potser cal considerar la vampirologia com l’estudi dels vampirs i, a partir d’aquí, es poden diferenciar diversos subtipus del que podríem dir vampirologia aplicada...una d’aquestes aplicacions és la cacera de vampirs...

De fet, pensant-hi, vampiròlegs en poden haver (i n'hi ha) sense que realment existeixin vampirs voletejant al voltant nostre. Pensem en tots i totes aquelles que analitzen i estudien les manifestacions artístiques, folklòriques o mediàtiques sobre el tema. En canvi, caçadors de vampirs...em costa més veure’ls gaudint de salut mental... Crec que diferenciar entre vampiròleg i caçador de vampirs és important a l’hora de definir aquest perfil..

A la literatura i al cinema, el caçador de vampirs (en algun cas vampiròleg) està fet a la mida del monstre al que persegueix i representa els valors de l’època. Això sí, la persecució del vampir no li deixa temps per res més. El coneixement de la seva terrible i amenaçadora presència fa ombra sobre els petits plaers que l’envolten. El caçador està consagrat a la seva cacera per mantenir a bon esguard la virtut tan valorada...

En certa manera, a la literatura i al cinema, cada vampir té associat un caçador i estableixen una mena de persecució mútua, de dia un fa de perseguit i de nit el substitueix l’altre. Com l’enfrontament intern de moltes persones... Robert Louis Stevenson va donar un pas endavant situant els dos subtipus en una mateixa persona a L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde... La potència del vampir contrasta amb l’enorme fragilitat a la que es veu exposat quan descansa...la nostra part més canalla és sotmesa a l’endemà...

A les Cròniques Vampíriques de la Rice, el caçador és el mateix vampir penedit i enyorat de la seva condició humana. I a Déjame Entrar, l’Eli està amenaçada per un caçador, el xicot de la noia que vampiritza...recordes?

@ARATI: És clar, jo estava confonent les dues figures: el caçavampirs i el vampiròleg. Ara ho entenc millor. Era una distinció necessària, gràcies Dampyr...

Ho recordo, però el caça vampirs d'Eli no és ben bé un caça vampirs, és un pobre home desesperat que vol venjar la mort de la seva novia, no persegueix ni coneix els vampirs, no sap què ha de fer ni entén gaire el que va descobrint. La contemporaneïtat de la història ens estalvia el final tranquil.litzador i previsible amb el vampir mort i "el bé" triomfant sobre "el mal".

En el cas de Déjame Entrar el "bé" i el "mal" no estan tan clarament definits ni separats, conviuen i estan presents en cadascuna de les dues bandes, la dels perseguidors i la de la perseguida. És una revisió del vampir contemporània, no perquè estigui ubicada en els nostres dies, sinó perquè és complexa. Com tu vas dir, hi ha moments en que desitges que Eli (la suposada representant del mal) entri a arrasar-ho tot en aquell ambient malsà. Eli ens fa por i ens desperta tendresa perquè per moments es veu totalment desemparada, però és una vampira també, i és forta, molt forta.

Totalment d'acord en que cada vampir té el seu caçador complementari. No m'has dit res de Clarice i Lecter, formen una parella de caçador-monstre molt peculiar.

En fi, ara cal seguir donant-li voltes al tema, a veure si se’ns acudeixen més matèries per aquest màster de vampiròlegs del S. XXI.

@DAMPYR: Gràcies @arati, ha estat tot un plaer...

Lectures Dampyr per aquest estiu...

2009-08-02T20:26:00.012+02:00

Per baixar així, de cop, als necessaris primers nivells de profunditat…una mica de còmic...

Una novel·la premiada i una altra que ja genera moltes expectatives...

I una mica d’assaig per fer recerca upírica…

Ja comentarem...