Quan arriba el fred tot sembla morir-se...

Have a dark Christmas

El tapiz del vampiro

El vampiro Vid visita a su esposa e hijo en su antiguo hogar. [Dragan Bibin]

A medio camino entre la novela y el ensayo, El Tapiz del Vampiro ha de ser considerado uno de los grandes títulos dentro de este subgénero de la Literatura y puesto, sin lugar a duda, al lado de los grandes junto a Carmilla, La Muerta Enamorada, Soy Leyenda, Drácula y Los Redivivos.

Suzy McKee Charnas logra darle un rostro al vampiro que, sin desencajar en su historia, se libera de antiguos ropajes para vestirse de actualidad, ofreciendo una visión del mito que encaja perfectamente con el conocimiento que tenemos de nuestra realidad. Exceptuando algún cabo que puede parecer que queda suelto [no tengo claro que realmente lo esté…] como el del nacimiento del vampiro, el resto es una respuesta original que, desde una perspectiva informada y culta, no desvirtúa en absoluto la fascinación que siempre ha despertado el personaje en su vertiente más clásica.

Hace años, en el marco de una correspondencia epistolar, le comentaba a un amigo:

Debe ser el conocimiento de la temporalidad de las cosas la fundamental desgracia del vampiro. Nada tan horrible como vivir eternamente la finalización de todo lo que empieza y se plantea -inicial e ingenuamente- como infinito [1993].

Pero en esta novela, la autora despeja magistralmente cualquier duda mediante un enfoque fundamentalmente cinegético de la psicología del vampiro, al cual le añade unos periodos de letargo que le permiten borrar cualquier rastro de humanidad que su estancia entre los humanos haya podido dejar.

Así pues, el vampiro que se nos muestra no vive muchos años, sino que vive muchas vidas, y en cada una de ellas deja atrás cualquier aspecto [fundamentalmente sentimientos] que sea un lastre y le distraiga en el perfeccionamiento de su técnica como depredador o pensar en otra cosa que no sea su supervivencia. De alguna manera, su larga vida le convierte en una víctima de su propia suspicacia respecto a cualquier cosa que pueda atentar contra ella. No deja de ser una nueva aproximación al concepto de [no]-muerto.

Añadiré, a todo lo que se ha escrito sobre su estructura, que El tapiz del vampiro es una secuencia de cuatro historias distintas que juntas componen una melodía que podrían ser silbadas de manera independiente como si cada parte fuera un estribillo, pero que si se toca entera, la melodía permite recorrer progresivamente la línea de pensamiento desde el del ser humano hasta el del propio vampiro, terminando en un momento puramente introspectivo del personaje, único y muy interesante.

Cuatro historias donde el vampiro no es más que un espejo donde se refleja la complejidad de caras que pueden conformar el prisma de un ser humano. De hecho, estoy convencido que este tipo de Literatura es uno de los preciosos recursos al servicio de nuestro propio conocimiento, básicamente de todo aquello primario y noble que anida profundamente en cada uno de nosotros.

----
La cosa ha ido así: Javier Arries preguntó a través de su página si alguien había leído "El tapiz del vampiro” por aquello de conocer y contrastar opiniones. La familiaridad del título me llevó a mi biblioteca y, efectivamente, ahí estaba enterrada entre tantos otros una edición que hacía 21 años que esperaba ser leída [puede costar de entender pero es tal cual, no voy a entrar en detalles…]. Es pues gracias a Javier que he recuperado esta lectura con la que he disfrutado muchísimo y esta es la opinión que me comprometí a darle.

Allotjaments rurals [II]: Cornisa cantàbrica

El Salvador [Oviedo]

El Salvador [Oviedo]

El Salvador [Oviedo]

 

Comillas [Cantàbria]: primera línia de mar...

Comillas [Cantàbria]

Comillas [Cantàbria]: Escultura de Josep Llimona...

Comillas [Cantàbria]: escultura de Josep Llimona...

Brañaganda

Gravat d’en Gustave Doré

Al folklore gallec hi ha una tradició que diu que si neixen set nens seguits d’una mateixa parella, sense cap nena pel mig, "o último queda marcado polo estigma da fada, converténdose en lobishome", fuig cap al bosc per un període de sis a nou anys i en aquest moment no pot ser ferit o capturat. Un dels casos més coneguts fou el d’en Manuel Blanco Romasanta, també conegut com l'home llop d'Allariz, en el que es va inspirar El bosque del lobo [1971], on en José Luis López Vázquez interpreta a un quincallaire amb un costat sospitosament caní.

Doncs bé, aquesta llegenda, amb l’aroma fresc i humit dels boscos del nord-oest de la península Ibèrica, serveix a en David Monteagudo com a fil conductor per mostrar-nos, a la darrera novel·la, Brañaganda, una postal de la seva infantesa on es pot apreciar, en clau rural, la cruesa i fins i tot la brutalitat que s’amaga darrere del maquillatge urbà amb el que disfressem les nostres relacions.

Brañaganda és un escenari de ficció, que l’autor situa a la Galicia rural de la postguerra, on un seguit de crims esgarrifosos enfronten la creença popular en el lobishome amb el pensament racional de la mestra del poble i, fonamentalment, del seu marit, un personatge ambigu, barreja de pragmatisme i d’aquella inoportunitat que mai el fa estar on cal. Tota la història està explicada per un dels fills del matrimoni, l’Orlando, el qual ens permet presenciar el complex món dels adults des del punt de vista planer d’un nen. Al marge del lobishome, l’altre personatge important que saltironeja aquí i allà al llarg de tota la novel·la és la Càndida, una camperola que tot just ha esclatat com a dona i que desvetlla les passions més tèrboles al seu pas. 

  

Brañaganda és una novel·la deliciosa que més que escrita sembla pintada. Tal és el caràcter visual de la prosa que fa servir l’autor, projectant contínuament a la ment del lector imatges [i olors...] del que està llegint, creant un escenari perfectament visible on s’aniran desenvolupant tot el seguit d’esdeveniments que tenen terroritzada a la població local.

Però, malgrat l’argument giri al voltant de la difusa presència d’un home llop, Brañaganda no és una novel·la de licantropia i la referència al lobishome fa pensar que no és més que una palanca per fer saltar a un primer pla tot allò morbós i marcadament sexual que s’amaga darrere de La Caputxeta Vermella, no en va el primer conte de licantropia que varem conèixer. Fins i tot, l’autor posa en boca d’un dels pagesos la següent observació davant la hipòtesi de que els assassinats els fes un llop de debò:

 “¡Qué ha de ser un can, oh! ¡ É un lobishome! ¿No ves que les hace? ¡Ningún animal ten o paladar tan fino!”

Al final una cosa queda clara: de lobishome, haberlos haylos, ja sigui en la més obscura profunditat d’un bosc o bé amagats en els racons més ombrívols de la nostra sobrevalorada raó.

Una antiga advertència...

Aquesta nit és Samhain on, segons les antigues creences celtes, la barrera entre el món dels vius i el dels morts s’esvaeix i qualsevol pot traspassar-la sense saber-ho, corrent el risc de no tornar mai més. En aquesta nit, el pas infatigable dels morts cerca la manera de tornar al caliu de la seva llar perduda i habitar el cos dels vius. És per això que convé quedar-se a casa i no obrir la porta a qui no esperem... 

Per animar aquesta nit tan especial us deixo amb aquesta peça que triomfa a totes les sales d'ultratomba:

The moth diaries

Enguany s’ha presentat al 44 Festival de Cinema Fantàstic de Sitges The Moth Diaries, una pel·lícula basada en la novel•la de Rachel Klein "El diari de les Arnes" i que torna a portar magníficament a la pantalla el tema del vampir, tal i com va passar el seu dia amb Let de right one in.

La pel•lícula es desenvolupa en un internat d’elit al voltant de les conseqüències que té l’arribada de la sinistra Ernessa per a l’ambigua amistat que, fins aquell moment, manté la Rebecca amb la Lucy.

El fet d'estar explicada des del punt de vista de l’afectada, els seus setze anys, el recent suïcidi del seu pare, la manca d’atenció de l’estimada amiga i l’oportuna lectura de Carmilla fan que les sospites de la Rebecca, vers la responsabilitat de l’Ernessa en un seguit de tràgics esdeveniments que succeeixen a l’internat, siguin contínuament posats en dubte per tothom, i que s’atribueixi a la gelosia, l’obsessió de l’adolescent per l’obscura Ernessa.

La pel•lícula va alternant el món real amb l’oníric fins el punt de deixar a l’espectador que triï en quin d’ells es situen totes aquelles escenes que desvelarien la possible naturalesa sobrenatural de l’Ernessa. Tal i com passava amb la dubtosa salut mental de la institutriu a Un altre pas de rosca d’en Henry James, la intenció és clarament crear el dubte entre si l’Ernessa és un vampir o si tot plegat és el resultat de la mentalitat morbosa de la jove i frustrada Rebecca. Un dilema que haurà de solucionar l’espectador.

Malgrat tractar d’adolescents, la pel•lícula res té a veure amb el to rosa i de desfloració continuada que ofereixen productes com ara la saga Crepuscle. La interpretació de les joves actrius és magnífica, la fotografia és molt bona i el tempo és dinàmic i fluid. A nivell d’efectes especials és discreta, no hi ha ullals i el tema del vampirisme s’infereix pel protagonisme de la sang en algunes [poques] escenes i sobre tot perquè l’obsessió de la protagonista s’edifica sobre Carmilla, una novel•la que sembla calcar la relació que té Lucy amb Ernessa.

----

El millor d’aquesta pel•lícula és que fa evident aquella màxima que diu que el poder del vampir radica fonamentalment en que ningú creu en ell. En sortir del cinema, els comentaris rondaven principalment entorn a que tot és un miratge fruit de l’atribolada ment de l’adolescent. Com passa amb els personatges que envolten a Rebecca, res que no es pugui explicar d’una manera racional pot existir en un altre lloc que en una ment malalta. Tant se’n fa que passin o que es puguin veure coses inexplicables, senzillament allò no obeeix a una lògica científica i no pot ser veritat. Els vampirs immortals, xucladors de sang i que travessen portes i finestres sense ni tan sols obrir-les, no tenen cabuda a la nostra realitat.

Curiosament mentre em trobava jo mateix defensant la hipòtesi sobrenatural vaig pensar que si en el meu món, al marge de la literatura o del cinema, algú em digués que està sent víctima d’un vampir de debò, pensaria que està boig i l’engegaria de pet al psiquiatra. Estic molt lluny de creure’m a qualsevol Rebecca per molt atemorida que estigui...és més, a més atemorida potser encara me la creuria menys.

Arribat a aquesta conclusió, vaig entendre algunes escenes de la pel•lícula on a l’Ernessa tant li fa que la Rebecca vegi el monstre que en realitat és, com si pensés que el millor que podria passar és que ho expliqués ja que, a més inversemblant és el relat, més s’accentuarà la seva follia als ulls dels altres.

Fins i tot m’ha fet pensar en Dràcula i en que la seva fugida de la supersticiosa Transilvània fins a Londres, potser no obeïa a cap altre motiu que el de poder actuar sota la invisibilitat que li donava una societat que ja no es podia permetre creure en ell.

De tot això podem concloure doncs que la nostra racionalitat no és tan sols la nostra fortalesa sinó que, a més, és el vel idoni en el que es pot ocultar i actuar impunement tot allò que no s’ajusta als paràmetres del que podem explicar... una disfressa formidable i alhora preocupant, per qui vulgui pensar-hi, és clar...